‘Chernobyl’
Craig Mazin. HBO, 2019
La minisèrie ‘Chernobyl’ colpeix amb la seva acurada recreació del pitjor accident nuclear de la història amb un sentit de les atmosferes i un realisme que deixa absolutament estomacat. Per una banda, perquè té unes textures molt versemblants que et fa palpar la tragèdia com poques vegades s’ha vist en una pantalla, però també perquè la recreació de les conseqüències de l’accident no blanqueja res i t’ho mostra amb una total frontalitat. És una sèrie magistral per tot això i també per la seva narrativa, despullada de qualsevol efectisme, i per la seva denúncia del que passa quan amagues la veritat. Fica, a més, la por al cos, perquè t’adones mirant-la que l’incident va ser fins i tot més greu del que col·lectivament havíem acceptat.
‘Years and Years’
Russell T. Davies. HBO, 2019
Una distopia que comença als nostres dies i va avançant per mostrar-nos què podria passar al món durant els propers anys com a conseqüència del mandat de Trump, la consumació del Brexit i els conflictes geopolítics del món. A casa nostra, per exemple, prediu una independència en cinc anys amb una victòria de l’extrema esquerra a les eleccions, i ho acompanya d’imatges d’arxiu de diferents mobilitzacions i de l’1 d’octubre. Aquesta sèrie té un to de faula política tirant a irònica, però quan fa incursions en el drama et deixa absolutament estabornit. Al final del quart capítol, per exemple, succeeix una cosa que costa treure’s del cap.
‘Así nos ven’
Ava DuVernay. Netflix, 2019
Netflix, que poques vegades fa públiques les dades dels seus consums, va revelar que ha estat el seu producte més vist durant setmanes. Es tracta de la recreació de la història real d’un grup de joves afroamericans que van ser acusats d’un crim que no van cometre i que van passar per un veritable viacrucis que va incloure tortures policials i un judici ple d’irregularitats. Aquesta minisèrie brilla per la seva acurada recreació de l’època i el dramatisme de tot el que t’explica, i de fet aconsegueix generar-te una ambivalència emocional: per una banda, et colpeix veure la injusta situació dels protagonistes i les seves famílies, però per l’altra et provoca una ràbia i una indignació que et fan venir ganes de fer-te revolucionari.
‘La amiga estupenda’
Saverio Costanzo. HBO, 2018 – actual
És una meravella que, tot i que ha rebut l’aplaudiment unànime de la crítica internacional, no està tenint l’atenció que es mereix per part del públic. La història comença amb una dona de 60 anys que rep la notícia que la seva millor amiga d’infantesa ha desaparegut, i és així com comença a escriure la història de la seva amistat des que van ser veïnes a la Itàlia de la postguerra. En aquest cas, si la sèrie colpeix no és només per la duresa del context històric, sinó per la delicadesa amb què ens explica la relació d’aquestes dues nenes en un escenari molt hostil que les porta a desenvolupar personalitats molt diferents. De debò que és molt recomanable i, a més, tindrà segona temporada. El secret d’aquest estil de sèrie ens ensenya realitats que molt sovint queden fora de les recreacions històriques.
‘Black Earth Rising’
Hugo Blick. Netflix, 2018
Una sèrie de Netflix que s’endinsa en el genocidi de Ruanda, ho fa des d’una perspectiva molt hàbil, perquè per una banda documenta la situació política del país i, per l’altra, porta el conflicte a un terreny més emocional gràcies a la seva protagonista, una supervivent de la massacre adoptada per una advocada que ara s’ha de fer càrrec de la defensa d’un dels seus culpables. La sèrie peca a estones d’un excés de didactisme, però les escenes en què parla de l’acarnissament dels botxins són esfereïdores. De fet, és una d’aquestes sèries en què et vas preguntant tota l’estona com pot ser que aquestes coses passin al món, i aconsegueix deixar-te petjada perquè t’ho mostra sense pèls a la llengua.
‘Las cintas de Ted Bundy’
Joe Berlinger. Netflix, 2019
Un dels psicòpates més coneguts de tots els temps, i també un personatge terrorífic pel que té d’eloqüent i seductor quan l’escoltes. Aquesta sèrie documental, que enganxa moltíssim, es basa en enregistraments de Ted Bundy, imatges d’arxiu i entrevistes actuals per aprofundir en la seva complexa personalitat, en el que acaba essent un relat molt dur sobre la nostra societat i com acaba generant monstres com aquest. A més, podeu complementar la sèrie amb la pel·lícula ‘Extremadamente cruel, malvado y perverso’, que també és a Netflix i és del mateix director de la sèrie documental, Joe Berlinger. Zac Efron hi fa una interpretació memorable.
‘Heridas abiertas’
Marti Noxon. HBO, 2018
Sèrie que en va tenir prou amb una temporada per guanyar-se l’audiència. No està previst que en tingui més perquè estava plantejada com l’adaptació de la novel·la de Gillian Flynn sense afany d’allargar-la més enllà de les seves pàgines. En aquest cas, la sèrie se’t fica a dins pel cas criminal que retrata, l’assassinat de dues adolescents, però sobretot pel retrat que fa de la seva protagonista, un ésser turmentat pels traumes d’infantesa i que obre debats molt incòmodes sobre les relacions familiars. Amy Adams hi fa, en aquest sentit, una feina extraordinària. La sèrie no és devastadora en el sentit dramàtic, el tema és que parla de coses que et remouen i és impossible no continuar-hi pensant una vegada acabat el capítol.
‘The Leftovers’
Damon Lindelof i Tom Perrotta. HBO, 2014 – 2017
Aquesta sèrie et proposa una experiència sensorial sobre temes tan colpidors com la mort, el dol, i la pèrdua, i ho va fer creant imatges inesborrables que, per més que passi el temps, et continuen acompanyant. I ara que estem en ple debat sobre la qualitat de determinats finals, el de ‘The leftovers’ és absolutament fantàstic.
