El diumenge 21 de març va commemorar-se el Dia Mundial de la Poesia, just un dia després d’inaugurar la primavera, una estació que ha estat molt present en la literatura, especialment en la poètica. Per aquest motiu, fem una tria de poemes amb temàtica primaveral de diverses èpoques i autories.


1. ‘Març’


Joan Teixidor

Olot, 1913 – Barcelona, 1992

Caminet a la font, caminet.
Fulles tendres, petites, ja broten
en un cel esbandit, ara net
i aviat ple de núvols que floten.
 
L'aigua salta a la pica, cristall.
Dits de glaç s'enretiren vers on
sense esment moriran –estimball
de mudances i somnis, el món.
 
Ara és ver un trepig de donzella,
un ventet en el cor que s'estella,
moll de pluja apressada: brunzir
 
que s'esbat sense dol, furient,
i només a tu corre, amatent,
temps de març, que ets combat i coixí.

2. ‘Sense títol (95 poemes)’


E. E. Cummings

Cambridge (Massachusetts, EUA), 1894 – North Conway (New Hampshire, EUA), 1962

En temps de narcisos(els qui saben
que l'objecte de viure és créixer)
oblidant per què, recorda't com

en temps de lilàs els qui proclamen
que l'objecte de vetllar és somiar,
recorda't doncs (oblidant sembla)

en temps de roses (els qui sorprenen
el nostre ara i aquí de paradís)
oblidant si,recorda't si

en temps de totes les dolceses més enllà
de tot allò que la ment no pot comprendre,
recorda't busca (oblidant troba)

i en un misteri a fi de ser
(quan el temps del temps ens deslliuri)
oblidant-me,recorda't de mi
temps de març, que ets combat i coixí.

3. ‘A la primavera hi ha una llum’


Emily Dickinson

Amherst (Massachusetts, EUA), 1830-1886.

Traducció de Marcel Riera

 A la Primavera hi ha una Llum
 que no es pot trobar
 en cap altre moment de l'Any.
 Quan el Març tot just ha arribat,
 a fora s'alça un Color
 sobre els Camps Isolats
 que la Ciència no pot encalçar
 però que la Natura Humana sent.
 
 Sobre la Gespa s'està esperant,
 assenyala l'Arbre més llunyà
 i saps que gairebé et parla
 al més allunyat Vessant.
 
 Després, mentre els Horitzons avancen
 o els Migdies es van movent
 sense la Fórmula del so,
 ella passa i nosaltres ens quedem.
 
 Una sensació de pèrdua
 que afecta el nostre Acontentament
 com si el Comerç hagués envaït
 de sobte un Sagrament.

4. ‘Ets un sol’


Blai Bonet

Santanyí [Mallorca], 1926 – 1997

Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s’estrella quan te guia.

¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l’estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?

Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!

I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.

5. ‘Primavera’


Laura López

Barcelona, 1968

Avui ens ha crescut una por nova
al jardí de casa. És una por
petita, una tija incipient.
 
Amb tot, una flor apunta.
 
Demà dispararà.

6. ‘Primavera’


Gemma Gorga

Barcelona, 1968

A l’ombra de l’eucaliptus, les paraules
se’ns tornen blaves, 
com si un zèfir molt suau 
les desprengués d’un quadre de Botticelli.
Primavera és quan la terra 
ha fet la volta al sol, 
quan el calendari 
ha fet la volta al cor, 
quan l’espectre dels colors 
ha fet el gir complet de la ruleta 
i caiem novament en la casella de la llum.

7. ‘La primavera se estrena’


Gabriel Celaya

Hernani, 1911 – Madrid, 1991

 El loco sol, la loca
 gloria azul de la nada
 persigue una ligera
 alegría aún intacta:
 
 Tal auto, tal sonrisa,
 tal traje intempestivo,
 cualquier chica bonita
 y a Dios gracias no culta.
 
 El último modelo.
 La alegría reciente.
 Mi novia con escote
 que ya había olvidado.

8. ‘Ocells de l’Iraq’


Patti Smith

Chicago, 1946

Què fan aquests 
ratolins salvatges
bombardejant 
el primer dia de primavera
Bagdad
La ciutat de la pau
El califa i el lladre.
Recordo nits 
Passades vora el mar
Llegia Les Ones
Pro no em vaig aventurar
En l'epidèmia de polio
Els indis no neden.

9. ‘Nit de maig’


Giuseppe Ungaretti

Alexandria, 1888 – Milà, 1970

El cel posa damunt
dels minarets
garlandes d'animetes.



10. ‘Hivern antic’


Toni Clapés

Sabadell, 1948

 Negres esquelets damunt
 L'albor del sol , amb flors
 De neu, en aquesta primavera 
 Que s'ha avançat un any.
 Ben lluny d'estar-ne massa 
 A prop, ben lluny
 El mot i la llum diuen el món
 –diuen Déu.
 El so del glaç: l'alè del poema
 El pes d'una gota de rosada.

11. ‘LXXXVII’


Mercè Rodoreda

Barcelona, 1908 – Girona, 1983

 Núvol negre que t'aclofes
 no facis més negre el tany. 
 Immòbils pensen les tofes:
 "La primavera és engany."
 Pescador que peix no estrenes
 altera un ruixat a penes
 llisors de murmuri blau.
 I una gota que no mulla
 pel ventre verd d'una fulla
 rellisca, però no cau.