El diumenge 21 de març va commemorar-se el Dia Mundial de la Poesia, just un dia després d’inaugurar la primavera, una estació que ha estat molt present en la literatura, especialment en la poètica. Per aquest motiu, fem una tria de poemes amb temàtica primaveral de diverses èpoques i autories.
1. ‘Març’
Joan Teixidor
Olot, 1913 – Barcelona, 1992
Caminet a la font, caminet. Fulles tendres, petites, ja broten en un cel esbandit, ara net i aviat ple de núvols que floten. L'aigua salta a la pica, cristall. Dits de glaç s'enretiren vers on sense esment moriran –estimball de mudances i somnis, el món. Ara és ver un trepig de donzella, un ventet en el cor que s'estella, moll de pluja apressada: brunzir que s'esbat sense dol, furient, i només a tu corre, amatent, temps de març, que ets combat i coixí.
2. ‘Sense títol (95 poemes)’
E. E. Cummings
Cambridge (Massachusetts, EUA), 1894 – North Conway (New Hampshire, EUA), 1962
En temps de narcisos(els qui saben que l'objecte de viure és créixer) oblidant per què, recorda't com en temps de lilàs els qui proclamen que l'objecte de vetllar és somiar, recorda't doncs (oblidant sembla) en temps de roses (els qui sorprenen el nostre ara i aquí de paradís) oblidant si,recorda't si en temps de totes les dolceses més enllà de tot allò que la ment no pot comprendre, recorda't busca (oblidant troba) i en un misteri a fi de ser (quan el temps del temps ens deslliuri) oblidant-me,recorda't de mi temps de març, que ets combat i coixí.
3. ‘A la primavera hi ha una llum’
Emily Dickinson
Amherst (Massachusetts, EUA), 1830-1886.
Traducció de Marcel Riera
A la Primavera hi ha una Llum que no es pot trobar en cap altre moment de l'Any. Quan el Març tot just ha arribat, a fora s'alça un Color sobre els Camps Isolats que la Ciència no pot encalçar però que la Natura Humana sent. Sobre la Gespa s'està esperant, assenyala l'Arbre més llunyà i saps que gairebé et parla al més allunyat Vessant. Després, mentre els Horitzons avancen o els Migdies es van movent sense la Fórmula del so, ella passa i nosaltres ens quedem. Una sensació de pèrdua que afecta el nostre Acontentament com si el Comerç hagués envaït de sobte un Sagrament.
4. ‘Ets un sol’
Blai Bonet
Santanyí [Mallorca], 1926 – 1997
Ets un sol. Sempre vas abocant dia. Font ets de cel que despertes abril amb el teu peu, la nata més subtil del camí que s’estrella quan te guia. ¿Quin aire amarg, quin so de gelosia tens tu, que, tot vessant, mansa i humil, si et vull beure de llamp uses l’estil, deixant-me als llavis set penjada, impia? Per tu me lladra el cor un lamentable crit negre, com una aigua amortallable. Líquid lladrar amb passió de cel! I tot jo mor en soledat obscura. I a tu et pugen abrils, oh, criatura capaç de convertir un lladruc en bel.
5. ‘Primavera’
Laura López
Barcelona, 1968
Avui ens ha crescut una por nova al jardí de casa. És una por petita, una tija incipient. Amb tot, una flor apunta. Demà dispararà.
6. ‘Primavera’
Gemma Gorga
Barcelona, 1968
A l’ombra de l’eucaliptus, les paraules se’ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau les desprengués d’un quadre de Botticelli. Primavera és quan la terra ha fet la volta al sol, quan el calendari ha fet la volta al cor, quan l’espectre dels colors ha fet el gir complet de la ruleta i caiem novament en la casella de la llum.
7. ‘La primavera se estrena’
Gabriel Celaya
Hernani, 1911 – Madrid, 1991
El loco sol, la loca gloria azul de la nada persigue una ligera alegría aún intacta: Tal auto, tal sonrisa, tal traje intempestivo, cualquier chica bonita y a Dios gracias no culta. El último modelo. La alegría reciente. Mi novia con escote que ya había olvidado.
8. ‘Ocells de l’Iraq’
Patti Smith
Chicago, 1946
Què fan aquests ratolins salvatges bombardejant el primer dia de primavera Bagdad La ciutat de la pau El califa i el lladre. Recordo nits Passades vora el mar Llegia Les Ones Pro no em vaig aventurar En l'epidèmia de polio Els indis no neden.
9. ‘Nit de maig’
Giuseppe Ungaretti
Alexandria, 1888 – Milà, 1970
El cel posa damunt dels minarets garlandes d'animetes.
10. ‘Hivern antic’
Toni Clapés
Sabadell, 1948
Negres esquelets damunt L'albor del sol , amb flors De neu, en aquesta primavera Que s'ha avançat un any. Ben lluny d'estar-ne massa A prop, ben lluny El mot i la llum diuen el món –diuen Déu. El so del glaç: l'alè del poema El pes d'una gota de rosada.
11. ‘LXXXVII’
Mercè Rodoreda
Barcelona, 1908 – Girona, 1983
Núvol negre que t'aclofes no facis més negre el tany. Immòbils pensen les tofes: "La primavera és engany." Pescador que peix no estrenes altera un ruixat a penes llisors de murmuri blau. I una gota que no mulla pel ventre verd d'una fulla rellisca, però no cau.
