Quan Lali Ayguadé va decidir establir-se com a coreògrafa a Catalunya després d’anys de trajectòria a l’estranger, tenia clar que volia crear un projecte que tingués continuïtat i que li permetés crear equip. Així va néixer la trilogia sobre la identitat que aquest cap de setmana havia de tancar al Teatre Nacional de Catalunya amb ‘Hidden’, una peça sobre el record, aquelles coses que ens defineixen però que amb el temps han quedat difuminades pel vel de l’inconscient, un espai que es desdibuixa i on Ayguadé aprofita l’imaginari de la dansa. El teatre ha suspès les funcions en activar el protocol per combatre la Covid-19.
Els records estan formats per moltes coses que potser no van passar, llavors barregem la realitat amb el surrealisme que crea la ment
Era la primera vegada que ‘Hidden’ s’hagués pogut veure presencialment, ja que al novembre es va haver d’estrenar de forma en línia al Temporada Alta. Amb totes les localitats esgotades, la companyia havia de presentar al públic de la Quinzena Metropolitana de la Dansa una història en moviment que barreja també disciplines com el teatre i el cant. De fet, Ayguadé ha volgut comptar especialment per a aquest muntatge amb l’actor de gest Pierot Steiner amb qui ja va treballar a Baró d’Evel i amb la cantant mallorquina Joana Gomila, amb qui també havia col·laborat a ‘Sa mateixa’. Hedvig Edvall Bons (substitució d’Anna Calsina), Diego Sinniger, Lisard Tranis i Akira Yoshia són la resta d’intèrprets d’un muntatge que, com la resta de la trilogia ha tingut el suport de Jordi Oriol a la dramatúrgia i que ha incorporat Fanny Thollot a la composició musical.
A la recerca de la identitat
L’exercici de memòria plantejat a ‘Hidden’ ha implicat també un viatge al passat de la trilogia que gira entorn de la identitat. És per això que hi ha temes i obsessions que es reprenen ara des d’altres pespectives. A ‘Kokoro’ (2015) la investigació partia de la transformació del cos i del moviment com a part inevitable del camí, mentre que ‘Iu an Mi’ (2017) plantejava una col·lisió entre allò íntim i allò social a partir de la mort, també com a part ineludible de la vida. Aquest inventari escènic té també el seu reflex en l’escenografia, que en el nou muntatge recupera alguns dels elements més identificatius de les peces anterior, com són el banc d’església, la butaca o el telèfon. Objectes que permeten crear situacions teatrals concretes que dialoguen amb l’abstracció de la dansa, un dels trets característics de les coreografies d’Ayguadé, juntament amb la seva permeabilitat a les aportacions creadores dels ballarins i el seu interès per l’individu, per la diferència més enllà del conjunt en el ball.
En dansa és molt important coexistir, conviure junts però dins d’aquest grup hi ha una identitat, hi ha diferències, i per a mi aquí hi ha molta bellesa
