L’escriptor Kiko Amat torna a les llibreries amb ‘Revancha’, la seva sisena novel·la, on es mesclen skins, justiciers per encàrrec, violència, pares absents i una mica d’amor. El de Sant Boi s’ha assegut al sofà de l”Àrtic’ per parlar-nos d’aquesta revenja.
La “revancha” de Kiko Amat
L’Amador és un dels caps d’una organització mafiosa de “skinheads” nascuts dels grups radicals del Barça. El César treballa executant revenges encarregades contra gent “que s’ho mereix”. Segons la seva filosofia, i la de l’empresa per la qual treballa, un càstig s’ha d’ajustar a la gravetat del crim que s’ha comès. L’única cosa en comú que tenen aquests dos personatges és que són de Sant Boi… fins que el destí creuarà els seus camins.
Amb ‘Revancha’, Kiko Amat ens presenta una de les seves novel·les més frenètiques i violentes, en què la sang i les vísceres es mesclen amb els sentiments reprimits i les infanteses trencades de dos individus a qui les circumstàncies els han fet com són. Res és gratuït en les vides de l’Amador i el César, ni en l’escriptura d’Amat.
Depurar l’escriptura
‘Revancha’ té poc més de 300 pàgines i una prosa àgil, de capítols cada cop més curts i llenguatge frenètic. Els seus personatges parlen en argot i usen neologismes de carrer, i la veu narrativa canvia de la tercera persona, en el cas del César, a la segona, en el de l’Amador. Amb tot plegat i uns temps verbals que canvien constantment, la sensació d’immediatesa i d’oralitat es converteix en una de les músiques del nou llibre de Kiko Amat.
Vinc d’una cultura oral. No soc el primer escriptor que ve d’aquí ni el primer escriptor que ho diu. Però tampoc ho he sentit molt a l’Estat espanyol ni a Catalunya.
El meu estil i la meva veu i la forma en la que escric i les meves novel·les venen d’aquesta cultura oral, molt més que de la bibliofília o de llibres que he llegit -que això són mecanismes posteriors, com si diguéssim l’escola que em va ensenyar a explicar les històries que jo volia explicar-
Tot i això, la feina que hi ha al darrere és molt més laboriosa del que sembla. Kiko Amat ha depurat el relat, l’ha podat de tot allò que fos sobrer i s’ha cenyit als elements més importants d’una narració que funciona com un cop de puny a l’estómac.
Si no sapigués el que és l’odi no hauria pogut explicar l’odi dels meus personatges. Per tant, jo l’odi el transformo en una altra cosa. El transformo en art, o abans el transformava en parlar, o el desfeia ballant o qualsevol altre ritu juvenil. I els meus personatges aquest odi l’apliquen a la violència, a la criminalitat o a venjar-se
L’escriptor omnívor
En Francesc Amat, o el que seria el mateix, el Kiko Amat, ha fet de la perifèria barcelonina els entorns humils i els personatges oberts en canal el seu paisatge literari. Nascut a Sant Boi de Llobregat, aquest escriptor i periodista de vocació autodidacta i esperit omnívor ha begut de totes les fonts imaginables de la cultura popular per bastir una veu pròpia arrelada als seus orígens, però amb vocació universal.
I així, després de viure a Londres, publicar fanzins, fer de DJ o escriure a diversos diaris i revistes, Kiko Amat ens va avisar que ‘El día que me vaya no se lo diré a nadie’, ens va regalar tot de ‘Cosas que hacen BUM’, es va convertir en tot un ‘Rompepistas’ o ens va explicar com era ser nen ‘Antes del huracán’. I ara, com diria ell, treu de la seva ‘clepsa’ un relat ple de revenges d’aquelles que et ‘gargolegen’ la ‘nursa’ i et fan tancar amb força els ‘nodos’ i respirar ben fort per la ‘naka’. I per això avui l’hem convidat a l”Àrtic’, on no ens posem violents… gairebé mai.
