Un grup de seguidors ultres del FC Barcelona, els Lokos, protagonitza l’última novel·la de Kiko Amat: ‘Revancha’. Un relat de violències sistèmiques explicades amb cruesa sincera, defugint tot judici moral i endinsant-se en una complexitat humana capaç d’acollir tendresa i bellesa sota les formes vitals més dures i hostils.

L’autor ha presentat ‘Revancha’ a la BCNegra 2021, tot conversant amb el cineasta Marc Recha. En la sessió, titulada “Escòria” i moderada per la periodista i escriptora Laura Fernández, els dos creadors han reflexionat sobre la visibilització artística de realitats que no responen als paràmetres culturals hegemònics.

Kiko Amat

“Són monstres, però jo us els pintaré molt bé, us els pintaré tan bé que els coneixereu. Com jo els he conegut. I si els coneixeu, veureu que aquesta monstruositat potser no era gratuïta”. Així parla Kiko Amat de l’exercici que desenvolupa a ‘Revancha’, creant personatges de ficció que parteixen de l’experiència directa d’observació i contacte amb figures reals i l’entorn que els inspiren.


Jo només escric per rencor, escric per absoluta ràbia, escric perquè no vaig tenir una possibilitat concreta d’assolir una bellesa que altra gent dona per feta.”
Kiko Amat, escriptor

Amat, nascut a la perifèria de Barcelona i de formació autodidacta després de deixar els estudis quan era adolescent, dibuixa un retrat de la vida als marges. Un collage d’ànimes marcades per una inaccessibilitat material i afectiva que condiciona inevitablement les seves trajectòries personals.

Kiko Amat és autor de les novel·les ‘El día que me vaya no se lo diré a nadie’ (2003), ‘Cosas que hacen BUM’ (2007), ‘Rompepistas’ (2009), ‘Eres el mejor, Cienfuegos’ (2012), ‘Antes del huracán’ (2018) i ‘Revancha’ (2021). En no-ficció, ha publicat ‘Mil violines’ (2011) i ‘Chap Chap’ (2015).
També és director del festival Primera Persona, un dels conductors del podcast ‘Psycholand’ i col·laborador dels diaris ‘El País’ i ‘El Periódico’.


És molt més complicat trobar la bellesa en alguna cosa que és òbviament no bella. ”
Kiko Amat, escriptor

L’autor denuncia que el desconeixement d’aquestes realitats per part de la classe literària imperant s’ha traduït en la seva infrarepresentació artística. Per Amat, això també té altres conseqüències: si la lectura s’emmarca en “un món afable i benigne, i només coneixes aquest món, no entens com la gent reacciona amb irracionalitat contra els cops del món”, afirma.


Marc Recha

Nascut a l’Hospitalet de Llobregat, el guionista i director de cinema Marc Recha també ha explorat en els seus films paisatges conceptualment perifèrics. En un context de manca d’oportunitats, denuncia com “el sistema capitalista et deixa en un estat de frustració i de ràbia que, genèticament, transmet als fills”.

Recha insisteix en la necessitat d’aproximar-se amb l’ànima oberta a la realitat per reconèixer-hi la bellesa, però reconeix que per poder fer-ho cal serenitat. Una pau que, diu, els personatges de ‘Revancha’ no tenen perquè “la vida se’ls menja”.


Moltes vegades en el món de la creació la gent es deixa emmirallar pels maleïts referents i entrem en una mena d’autocontemplació pròpia.”
Marc Recha, cineasta

Marc Recha va debutar com a cineasta amb ‘El cielo sube’ (1991). Després va dirigir ‘L’arbre de les cireres’ (1998) —pel·lícula que va ser distingida amb el Premi Ciutat de Barcelona—, i ‘Pau i el seu germà’ (2001) — candidata a la Palma d’Or a Canes i amb què va guanyar el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya i el Premi Ondas a millor director—. La seva filmografia continua amb ‘Les mans buides’ (2003), ‘Dies d’agost’ (2006), ‘Petit indi’ (2009) i ‘La vida lliure’ (2017).