Les representacions LGTBI en la història de l’art

Antiga Grècia

Per entendre l’homosexualitat en temps dels grecs hem de començar per entendre el rol de la dona i de l’home dins la societat grega, uns rols radicalment diferents. En la majoria de polis la dona no existia jurídicament, no era prevista per la llei. Estava al mateix nivell que els esclaus o els estrangers, els més baixos en l’escalafó social. De tal manera que el seu paper es relegava a la casa, on es dedicava a parir i a teixir, com veiem en aquesta ceràmica arcaica, que representa probablement el gineceu, l’habitació reservada exclusivament a les dones que hi havia en tota casa benestant grega, solia estar al primer pis, tal com veiem a la imatge.

Els homes tenien una cambra reservada per ells també, la cambra anomenada androna, era destinada només als homes i allà se solien reunir fent una espècie de banquets que s’anomenaven simposi. Hi ha moltes ceràmiques que representen aquests banquets, i és en aquestes, precisament, en què trobem les principals escenes homoeròtiques en l’art grec. Aquesta ceràmica és una copa que s’emprava durant els simposis. Hi veiem representats els homes per parelles: hi havia sempre un adult (això s’indica a través de la barba) amb un jove efebus (sense barba).

Perquè la homosexualitat a la Grècia antiga anava lligada a l’educació (això sempre i quan parlem de les classes benestants, és clar). Quan un nen ja era prou gran per començar la seva educació, era “raptat” per un adult en una espècie de ritual, la família del nen estava d’acord i se l’enduia durant uns anys a viure amb ell mentre l’educava. Era una relació en què l’adult no només ensenyava les matèries acadèmiques pertinents, sinó que ensenyava a viure en general, a comportar-se, a estimar… L’adult era el protector, el mentor, li feia regals…, i finalment quan el nen es feia gran i li creixia la barba, ja es convertia en adult i podia emancipar-se. Un de molt relacionat amb l’homosexualitat és el rapte de Ganímedes, un pastor de Troia molt ben plantat del que Zeus es va enamorar, de manera que es va transformar en àguila per agafar-lo i endur-se’l volant fins a l’Olimp. Aquí veiem Zeus (amb barba) i el jove Ganímedes. En aquest cas l’àguila apareix a un costat.

Les poques escenes lèsbiques que ens han arribat no eren fetes per dones, les dones no pintaven, només teixien, ni anaven destinades a elles, sinó al plaer dels homes. Ara bé, a l’illa de Lesbos, on els drets de la dona eren millors que al Peloponès o l’Àtica, una importantíssima poetessa anomenada Safo va fundar una acadèmia en què educava les noies de l’alta societat de la mateixa manera que ho feien els homes amb els seus efebus. Safo és considerada una de les grans poetesses de Grècia, va ser alabada per Plató i Aristòtil, i ha estat celebrada per molts pintors al llarg de la història, tal com es pot veure en aquest vídeo, que per cert té de fons la música de Janis Joplin, una cantant lesbiana.

L’Imperi romà

Algunes històries d’amor homosexual es van plasmar en l’art romà, una de molt famosa és la de l’emperador Adrià i el seu amant Antínous, un jove turc que va conèixer durant les seves campanyes.

Quan Antínous va morir ofegat al Nil, Adrià el va divinitzar -cosa absolutament inusual per algú que no fos de sang imperial-, va crear una ciutat amb el seu nom i les seves imatges es van multiplicar per tot l’imperi.

Edat mitjana

Ja els visigots, al segle VI, penalitzaven l’homosexualitat amb la castració i el desterrament. El papa Gregori VII, ja més endavant, va ordenar que es cremessin les poesies de Safo. Però no serà fins al segle XII, amb la fundació de la Inquisició, que els homosexuals seran condemnats a la foguera, com veiem en la imatge.

A Florència, per exemple, hi havia una espècie de “bústies” on podies deixar una carta acusant la persona en qüestió. Això és el que li va passar a Leonardo, per exemple. L’homosexualitat a la cort dels Mèdici era un fet, no només amb Leonardo o Miquel Àngel, sinó amb molts altres artistes i intel·lectuals. Retornaven a la idea dels grecs, a un amor de mestre a deixeble, a la vegada molt idealitzat. Un bon exemple d’això són els sonets que Miquel Àngel dedica a Tommaso dei Cavalieri, el seu deixeble. També li va dedicar aquest dibuix que representa el rapte de Ganímedes, un dels temes més simbòlics de l’homosexualitat, tl com hem vist abans.

Renaixement

Escenes lèsbiques fetes i dirigides als homes, com aquesta, que representa (a la dreta) la favorita del rei Enric IV prenent un bany amb la seva germana, que li toca un pit. Una obra que parla en clau hermètica sobre un possible embaràs de la favorita, però que té evidents connotacions eròtiques.

Segle XIX

A finals del segle XIX comencem a trobar escenes lèsbiques més explícites, però són pintades per homes ja que la dona encara no té accés a les acadèmies o universitats. Un pintor que tracta les relacions lèsbiques de manera directa i sense embuts és el grandíssim Egon Schiele, un dels primers artistes en tractar el sexe directament i sense embuts, causant un gran escàndol a la Viena del seu temps.

Paral·lelament a Schiele hi havia algunes pioneres que començaven a plasmar l’amor en l’art, sobretot a Escandinàvia, com és el cas de les fotògrafes que veiem a la foto, que usaven el seu estudi com a seu de reunions clandestines per les sufragistes que demanaven el dret a vot de les dones. Marie Høeg (1866-1949) i Bolette Berg (1872-1944) es van retratar juntes com a parella en múltiples ocasions , les fotos s’han trobat fa poc amagades en una granja.

Segle XX

Marie Laucerin va retratar l’amor lèsbic en les seves obres com veiem aquí. Una pintora del temps dels cubistes que va mantenir relacions amb homes i dones, i que va ser protegida per la gran col·leccionista del moment, lesbiana per cert, Gertrude Stein.

El París dels anys 20 va propiciar que les dones lesbianes es poguessin anar obrint a poc a poc. Un cas molt singular en aquest sentit és el de Gerda Wegener, que es va casar a Suècia (el seu país natal) amb un home, el qual es va canviar de sexe (va ser una de les primeres operacions en aquest sentit de la història) per passar a anomenar-se Lilli. Aquí podem veure l’autoretrat de la parella.

Van establir-se a París i van arribar a ser una parella reconegudíssima entre l’alta societat. Gerda va tenir un gran èxit com a il·lustradora per a revistes com ‘Vogue’, tot i que els seus dibuixos eren netament eròtics, com podem veure aquí.

Passem als anys 70, quan el moviment d’alliberament LGBTI comença. Una parella gai ben coneguda és la de Gilbert and George, uns pioners de la performance que viuen a Londres i encara estan en plena efervescència creativa.

Segle XXI

La representació del col·lectiu LGTB en l’art es multiplica, però per posar un exemple que no sigui ni europeu ni americà, la fotògrafa i activista sudanesa Zanele Muholi, que fotografia membres de la comunitat lesbiana a Sud-àfrica, com veiem en aquesta foto, que forma part d’una sèrie on Zanele retrata les dones flirtejant dins de casa, considerada com un refugi envers el conservadorisme de l’exterior.

I per acabar, a Barcelona tenim una obra bastant relacionada amb el tema d’avui, el mural de l’americà Keith Haring, ‘Tots junt podem parar la sida’, al Raval. Un dels grans defensors del moviment gai als Estats Units i que tant va lluitar per prevenir la sida, una malaltia que li va causar la mort quan encara era molt jove.