Malgrat les mesures imposades per frenar la segona onada del coronaviurs, els teatres de la ciutat segueixen oberts, i amb la màxima seguretat i complint la normativa d’aforament màxim del 50%, han pogut engegar la temporada. Amb el Xavi Pardo repassem alguns dels espectacles que hi ha ara mateix en cartell i algunes estrenes properes.
‘Bonus track’
Teatre Lliure de Gràcia. Fins al 15 de novembre
Carol López és especialista en retrats generacionals, podríem dir que és la cronista oficial de la generació dels “baby boomers”. Tots aquells que van néixer a principis dels 70 han pogut veure reflectits a l’escenari els moments vitals de la directora, des del ‘VOS (Versió Original Subtitulada)’ que representava l’energia i les ganes de menjar-se el món dels 30, fins al ‘Res no tornarà a ser com abans’, que plasmava la crisi dels 40 i ara amb aquest ‘Bonus Track’ ve a ser una actualització, com si fossin capítols d’una mateixa sèrie. Ara toca el desencís d’acostar-se als 50 i adonar-se que la vida no és com ens l’havíem imaginat i al mateix temps adonar-se que encara hi ha temps, que els 50 d’ara no son com els d’abans, que hi ha marge per redreçar les coses. Tot plegat en forma de comèdia amarga a través d’un grup d’amics i de les relacions que s’estableixen entre ells.
‘Els gossos’
La Villarroel. Fins a l’1 de novembre
El dramaturg argentí Nelson Valente proposa una mirada a consciència sobre la insatisfacció de les nostres vides en clau d’humor. Podríem dir que és teatre argentí a la catalana, perquè és una producció de la Sala Trono amb actors d’aquí, d’un text escrit expressament per l’argentí Nelson Valente, que a més a més, dirigeix la posada en escena, a La Villarroel. En aquesta ocasió, Valente ens torna a demostrar que és especialista en congelar somriures. Ho vam poder comprovar amb ‘El loco y la camisa’ i, més recentment, amb la també magnífica ‘El declive’. Ara hi torna amb ‘Els gossos’, una peça que s’emmarca en el que ja gairebé és un gènere teatral en si mateix: l’àpat familiar que degenera i acaba com el rosari de l’aurora. En aquest cas és un dinar d’aniversari que salta pels aires quan el personatge de la Sandra Monclús, que és qui fa anys, en fa 40, comparteix amb el seu marit i els seus sogres el que un desconegut li ha dit a cau d’orella quan anava en metro, unes paraules que l’han portat a replantejar-se tota la seva vida.
‘El silenci dels telers’
El Maldà. Fins a l’1 de novembre
Anna Maria Ricart adapta el llibre de la historiadora Assumpta Montellà sobre la vida a les colònies industrials. ‘El silenci dels telers’ és una peça de teatre documental en què segur que tots els professors d’història d’institut hi voldrien portar els seus alumnes i que funciona a dos nivells. D’una banda, ens explica el dia a dia de les colònies tèxtils a través de dues treballadores, que interpreten la Maria Casellas i l’Andrea Portella. Amb elles descobrim aquesta mena de ciutats en miniatura que eren les colònies, en veiem els avantatges (les famílies tenien feina garantida per tota la vida, un pis barat, escola pels nanos…) però també els inconvenients perquè en el fons allò no era més que un sistema d’explotació i de submissió perfectament organitzat. I, de l’altra, tenim la Història amb majúscula, perquè durant el transcurs de l’obra veiem passar tot un segle. Des de finals del 19, que és quan van començar a proliferar les colònies a les ribes dels rius, fins als anys 80 del segle 20, amb la crisi del tèxtil. Assistim a la 2a República, la Guerra Civil, la fam de la postguerra, el consultori de la Francis, l’arribada de la immigració andalusa i extremenya, la transició… però sempre amb aquesta mirada particular, la de les dones que eren l’autèntic motor de les colònies.
‘De dol’
Sala Atrium. Fins a l’1 de novembre
‘De dol’ és un monòleg de Queralt Riera, que interpreten depenent del dia la Muguet Franc o el Carles Goñi. Tots dos es van alternant de manera que el públic pot triar quina versió vol veure… o si les vol veure totes dues, que també és un exercici interessant per veure els matisos que aporta cada intèrpret. El text és pràcticament idèntic. Es tracta d’un monòleg que juga amb la figura de Hamlet i que hi va traçant paral·lelismes: tenim un oncle que no és aigua clara, un pare idealitzat que mor en estranyes circumstàncies… no tenim un “ser o no ser” però tenim una escena en què el protagonista imagina diverses maneres de suïcidar-se (que vindria a ser el mateix). Però més enllà d’aquests paral·lelismes, en el fons, aquest personatge podríem ser qualsevol de nosaltres, és un Hamlet del segle XXI, no deixa de ser algú que està passant per un procés de dol com tots hem hagut de fer en algun moment.
‘La nostra parcel·la’
Teatre Lliure de Montjuïc. Del 22 d’octubre a l’1 de novembre
A ‘La nostra parcel·la’, Lara Díez Quintanilla reflexiona sobre les grans qüestions existencials amb un punt d’humor. L’espectacle es va estrenar al març, però es va haver de suspendre pel coronavirus i ara torna a la cartellera, amb la Judit Farrés i la Marta Marco, dues dones que apareixen en un espai buit, en una mena de receptacle quadrat, sense saber com hi han anat a parar. Una comèdia existencialista que vol posar de manifest l’absurditat del comportament humà sobretot quan ens entestem a buscar respostes a grans preguntes, com ara qui som, què fem i per què som aquí.
‘Pink Unicorns’
Mercat de les Flors. 21 i 23 d’octubre a les 20 h
La Macana, companyia resident a Galícia, explora les relacions intergeneracionals a través d’un pare i un fill en aquesta peça de dansa que protagonitzen el coreògraf i ballarí d’origen cubà Lexis Fernández i el seu fill adolescent. Tot plegat per parlar de les diferències entre generacions, de la dificultat per comunicar-se… però també de la possibilitat de trobar punts en comú. En aquest cas, evidentment, pare i fill estableixen el diàleg a través del cos, en una peça enèrgica, tendra i divertida.
‘Mikado Remix’ [CANCEL·LAT]
Sala Hiroshima. 30 i 31 d’octubre a les 20 h
El creador belga Louis Vanhaverbeke qüestiona els límits de la normalitat amb ‘Mikado Remix’, un muntatge que formarà part del Festival RBLS. El desembre passat aquest creador ja va passar per la Hiroshima amb una peça que es deia ‘Multiverse’, en què barrejava les seves dues passions: la performance i el bricolatge. Ara aquest manetes tornarà a omplir l’escenari de la sala amb caixes d’eines, fusibles i tanques d’obra per qüestionar el concepte de “normalitat”. Què vol dir ser normal? Qui decideix què és normal i què no ho és? I sobretot, el perill i l’amenaça que això suposa per la nostra llibertat, per tot allò que està fora dels cànons.
* Per motius de seguretat, la Sala Hiroshima, el Festival RBLS i Campo (Louis Vanhaverbeke) han decidit suspendre aquest espectacle. Durant els propers dies, la sala es posarà en contacte amb els espectadors per gestionar la devolució de l’import de les entrades.
