i Pol López són dos barcelonins de gairebé la mateixa quinta que han aconseguit el somni de qualsevol: viure de la seva passió. Habituals, tots dos, del teatre i la televisió, des de ben joves es van envoltar d’uns quants companys de viatge als quals han sigut fidels, i amb molt bons resultats. Així, Albet ben aviat va formar un tàndem radicalment lliure i sense complexos amb Marcel Borràs, però també ha treballat amb Magda Puyo als seus inicis o amb Àlex Rigola més recentment. López, en canvi, s’ha convertit en un rostre habitual dels espectacles de Pau Carrió, però també en un més de la família de Julio Manrique o Ferran Utzet. I ara, en el trentè aniversari de la mort de Samuel Beckett, i del naixement de la sala que porta el seu nom a Barcelona, tots dos es reuneixen a ‘Esperant Godot’. I, per si de cas triga massa, a l”Àrtic’ els hem convidat a seure al sofà, perquè tot apunta que l’espera pot ser molt llarga.
El valor de la paraula
L’adaptació d”Esperant Godot’ que dirigeix Ferran Utzet i protagonitzen Pol López i Nao Albet respecta la importància de la paraula, valor clau en la narrativa de l’escriptor irlandès. A diferència d’alguns dramaturgs del segle XX, Beckett treballava molt el text, el dotava d’una gran riquesa però també d’una gran ambigüitat. Als seus espectacles, la posada en escena no requeria de grans filigranes, però al mateix temps el to que adoptés cada director permetia un ample ventall de registres. En el cas que ens ocupa, Utzet ha apostat per un to que frega el clown, lluny de la tristor d’altres propostes d’aquest text.
‘Esperant Godot’… a la Beckett
Aquesta nova versió d”Esperant Godot’ s’estrena en el millor moment possible. Aquest 2019 recorda, per una banda, el trenta aniversari de la mort del dramaturg Samuel Beckett i, per l’altra, la mateixa efemèride del naixement de la sala barcelonina que porta el seu nom. Una ocasió tan bona com una altra per recuperar un dels textos més rellevants de l’escriptor irlandès, que va fer de l’espera un dels pilars del teatre contemporani.
