Àlex Eslava és un dels membres fundadors de la companyia i també el director. Amb motiu del seu 30 aniversari, ha publicat un llibre, escrit pel periodista musical Jordi Bianciotto, que repassa la trajectòria del segell i en el qual també ha traslladat les seves inquietuds respecte al sector de la música.
El llibre ‘Discmedi, 30 anys’
Discmedi és una discogràfica que va néixer a Barcelona l’any 1989 com una ampliació de la mallorquina Blau.
La principal queixa d’Eslava va adreçada als mitjans de comunicació que, segons creu, no presten prou atenció als artistes catalans. “Fa massa temps que no tenim cap artista que la peti. L’últim va ser Txarango, i d’això ja fa dos anys. No pot ser. I això no és culpa ni dels artistes ni dels productors de fonogrames, sinó dels mitjans de comunicació, que són molt esquerps a l’hora de publicar artistes catalans”.
Manca d’oportunitats
Segons Eslava els prescriptors musicals no donen l’oportunitat a la població d’escollir els artistes que voldrien escoltar, ja que només punxen allò que els agrada a ells. “És lícit que tinguis una línia editorial, però s’hauria de donar una oportunitat a la gent d’escollir. És destacable, a més, que a grups com Txarango, Els Catarres o Els Amics de les Arts, cap emissora musical els va voler punxar, cenyint-se, com deien, als seus criteris. En el moment en què es van fer famosos, evidentment els van punxar. Per tant, el seu argument és fals”.
Per a Jordi Bianciotto és important que Eslava hagi aprofitat el llibre com un micròfon per expressar les seves opinions, ja que normalment no es dona veu a la indústria i “és imprescindible ja que són els que produeixen els discs físicament i que fan unes apostes econòmiques”.
Tres dècades de Discmedi
Com explica Àlex Eslava, el fet de publicar en català no va ser cap acte de messianisme patriòtic, sinó que “Discmedi va néixer en un moment en què gairebé no hi havia música en català. Hi havia hagut El Grup de Folk o la Nova Cançó amb Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell o Raimon, i anaven publicant, però no sortia res de nou. Era l’època de Los Burros, La Movida Madrileña… i fins i tot se’ns feia estrany escoltar música en castellà. Llavors ens van començar a arribar maquetes de grups com N’Gai N’Gai, Detectors o Enric Hernàez i ens resultava completament normal escoltar aquesta música en català”.
Primera dècada
Un dels primers grups que va fer que la discogràfica funcionés van ser Els Pets, que s’han mantingut fidels a Discmedi, amb qui han publicat 14 discos.
Als anys 90 també hi va haver el boom del rock català i Discmedi, que també editava Lax n’Busto, però a més distribuïa altres grups, va decidir fer un recopilatori, ‘El tec i la teca’, que va ser tot un èxit. Se’n van fer 6 edicions.
Altres grups de l’època que va editar la discogràfica van ser els Bars, els U-Tòpics, els Sui Generis, els Slips, els Fes-te Fotre, els Slips o els Whisky’ns.
Segona dècada
Més endavant, ja al segle XXI, la companyia ha tingut el privilegi d’editar grups que han anat conformant el que ells anomenen “el paisatge sonor català”. Antònia Font, per exemple, un grup que, segons Bianciotto, “Va ser la proa d’un nou pop. Llença el missatge a una nova generació de públic que es pot fer música amb una paràmetres diferents als del rock català dels anys 90”.
Mishima també va tenir una etapa a Discmedi, amb qui va publicar els tres primers discs. “La banda, de Barcelona, també va ser important perquè va demostrar que la música en català no era només una cosa de comarques”.
Després hi va haver Manel, altre grup clau del pop modern d’aquest país. Manel va aconseguir el Disc d’Or amb el seu àlbum debut, ‘Els millors professors europeus’, al 2008.
Per Eslava, Antònia Font i Manel van contribuir a seduir un públic a qui mai no havia agradat el rock català. Un altre dels grups a destacar és Els Amics de les Arts, que amb ‘Bed and Breakfast’ van guanyar un Disc d’Or.
Tercera dècada
El tercer cicle tindria a veure amb el mestissatge, la música de revetlla, amb component activista, adreçada a un públic més jove, amb bandes com Els Catarres o Txarango. Amb Discmedi, Txarango ha obtingut dos discos d’Or per ‘Benvinguts al llarg viatge’ i ‘Som Riu’.
Altres projectes d’èxit
Més enllà de la música en català, Discmedi edita i distribueix música de tot tipus. Alguns dels seus projectes més reeixits han estat el disc de Vinícius de Moraes, Toquinho i Maria Creuza a La Fusa, ‘Cuba le canta a Serrat’, que fins i tot va estar nominat a un premi Grammy, o discos de Miguel Poveda, com ara ‘Desglaç’, en què cantava a poetes catalans.
Actualment Discmedi edita o produeix uns 3.000 títols, tot i que no és fàcil sobreviure en aquesta indústria. Àlex Eslava diu que encara confia en un canvi en les institucions i en els mitjans de comunicació per poder revertir aquesta situació.
