Pot decidir ser mare una persona amb discapacitat intel·lectual? Serà una bona mare? Què és ser bona mare? L’obra de teatre ‘Mare de sucre’, la darrera obra de Clàudia Cedó que s’acaba de prorrogar al Teatre Nacional, tracta sobre el desig de ser mare d’una jove amb un 65 % de diversitat psíquica. Una funció accessible i inclusiva al TNC en què la meitat del repartiment té alguna discapacitat física o psíquica com la seva protagonista, Andrea Álvarez. Aquesta és la primera vegada que actors amb discapacitat pugen a l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya, en canvi, és una aposta clara per Clàudia Cedó, que va muntar fa 15 anys Escenaris Especials, una associació de teatre de Banyoles que treballa amb persones amb diversitat, autisme o trastorns mentals.
Els teatres per mi haurien de ser llocs on a l’escenari hi hagués la diversitat que existeix a la nostra societat, amb diversitat física és veu molt clar, si una persona va amb cadira i hi ha escales no pot pujar, hem de posar un ascensor. Doncs amb diversitat psíquica potser hem d’adaptar el calendari o el que sigui, o potser tenir educadors socials, per adaptar-nos perquè aquella persona pugui arribar a l’excel·lència igual que qualsevol altra persona perquè té el dret a generar cultura, i d’aquesta manera no ens estarem perdent la seva veu”
‘Mare de sucre’ és la història d’una noia amb discapacitat intel·lectual que vol ser mare i s’ha d’enfrontar amb la incomprensió del seu entorn, la dels seus educadors i també els seus pares. La Clàudia Cedó reflexiona sobre què vol dir ser bona mare: “És tenir diners? Inculcar valors? Perquè pel fet de tenir una discapacitat ja no pots ser una bona mare”. La Clàudia fa dos anys que treballa amb els actors preparant el text. Durant aquest temps ha conegut històries de noies que han tingut un fill però un familiar o la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) els han pres.
“Què legitima una part de la societat a assimilar els drets dels cossos d’aquestes dones, per què uns quants podem decidir sobre els cossos dels altres”
Clàudia Cedó i la maternitat
Aquesta no és la primera vegada que la directora i dramaturga Clàudia Cedó reflexiona sobre la maternitat per trencar tòpics i tabús. A ‘Una gossa en un descampat’ Clàudia Cedó va obrir-se per explicar la mort perinatal.
El teatre sempre m’ha salvat, en molts moments de la meva vida ha estat el lloc on agafar-me. A ‘Una gossa en un descampat’ vaig parlar de la mort del meu fill i vaig parlar d’una maternitat que no és la típica, i amb ‘Mare de sucre’ també parlo d’una maternitat que no és la típica, quina és la típica maternitat? La dels anuncis de color rosa”
Clàudia Cedó també ha escrit un text curt, ‘Frankenstein soc jo‘, estrenat al Teatre Lliure dins el cicle Dones Lliure. Just al moment que va perdre el seu fill la Clàudia Cedó va rellegir ‘Frankenstein’, de Mary Shelley, l’autora també havia perdut el seu fill abans d’escriure aquest clàssic. I la Clàudia va fer una lectura molt diferent de les mirades testosteròniques de la història del cinema.
Agafes fragments de ‘Frankenstein’ i te n’adones que està molt ben explicada la depressió postpart i el fet de quedar-te sola sense la teva criatura, de parir un monstre, que després et torturarà”
Clàudia Cedó estrena a Madrid
Aquest és el moment de Clàudia Cedó que no para de treballar. Ha fet la dramatúrgia del llibre ‘Canto jo i la muntanya balla’, que hem pogut veure aquesta temporada a la Biblioteca de Catalunya i acaba de presentar al Centre Dramàtic Nacional de Madrid ‘Calígula murió. Yo no’.
