Ens trobem amb Carlos Bardem al Museu Marítim de Barcelona per parlar de la seva última novel·la, ‘Mongo Blanco’. En ella, aborda el tema del tràfic d’esclaus a l’Estat espanyol. “És una novel·la d’aventures però vull pensar que també és bona literatura, perquè a més del viatge físic també hi ha un viatge a l’ànima de l’ésser humà i als seus racons més foscos. Un viatge a la memòria i a la bogeria.”
Mongo Blanco i el tràfic d’esclaus
El Mongo Blanco era Don Pedro Blanco Fernández de Trava, un malagueny que es va fer negrer, és a dir, traficant d’esclaus negres. “Jo crec que tots els escriptors comencem a escriure no per explicar, sinó per comprendre. A mi em va cridar molt l’atenció que, havent estudiat Història Moderna i Contemporània d’Espanya, no hagués sentit mai a parlar d’aquest senyor, a qui deien ‘el gran negrero malagueño’.”
Això, diu, el va portar a explorar “per què hi ha tantes parts de la nostra història que se’ns amaguen o es deformen. I una d’aquestes coses és el paper dels espanyols en el tràfic d’esclaus. Les raons són òbvies: estem parlant de reis, grans noms, grans institucions que es van enriquir a costa de la sang dels esclaus durant el segle XIX.”
Esclavisme a Catalunya
Referint-se a Catalunya, Bardem explica que “el rebesavi d’Artur Mas, Joan ‘el Pigat’ Mas, per exemple, va ser un gran negrer. La Borsa de Barcelona es va crear amb els diners dels esclavistes a Cuba. Moltes de les inversions que van permetre la compra d’immobles, l’ampliació de l’Eixample i la modernització de Barcelona provenien del tràfic d’esclaus.”
A Sierra Leone hi havia el gran regne del Mongo Blanco. Els seus esclaus es venien sobretot a Cuba, Puerto Rico i Brasil. “Es transportaven 500 o 600 negres en vaixell, col·locats a portell, és a dir, encaixant caps i peus perquè en cabessin més. Persones que feien el trajecte en condicions nefastes i que es tractaven com a pures mercaderies. Hem de pensar per què Espanya va ser l’últim país europeu en abolir l’esclavisme, al 1886. Evidentment, perquè era un gran negoci en el qual participaven les elits de poder de l’època.”
Durango perdido
‘Durango perdido’ és el primer llibre que va escriure Carlos Bardem, al 1997. “Va ser un exercici de periodisme gonzo, si se’m permet l’arrogància. Álex de la Iglesia em va convidar a participar a ‘Perdita Durango’ junt amb el meu germà i em vaig dedicar a fer entrevistes i explicar el rodatge d’aquesta pel·lícula, rodada entre els Estats Units i Mèxic, i que va ser una autèntica bogeria i molt divertida.”
‘Celda 211’
‘Apache’, el personatge que va fer Bardem a la pel·lícula de Daniel Monzón, ha estat dels més importants a la carrera de l’actor. “Va ser un abans i un després. Em va donar a conèixer.” De fet, va ser nominat a millor actor de repartiment als premis Goya.
‘Alacrán enamorado’
A ‘Alacrán enamorado’, del 2009, Carlos Bardem explica la història d’amor entre un jove neonazi i una noia mulata. “A mi m’agrada la boxa i l’havia practicada, i en els gimnasos vaig conèixer tangencialment el moviment neonazi. Vaig ajuntar la història d’amor i la dels neonazis per explorar l’origen de la violència, que crec que sempre és la por.” També se’n va fer una pel·lícula, l’any 2013 i, un cop més, l’actor va ser nominat a millor actor de repartiment als premis Goya.
Sèries
Carlos Bardem també ha participat en nombroses sèries espanyoles, com ‘La embajada’ o ‘Traición’, i nord-americanes, com ‘The Son’. “Sortir a ‘The Son’ em va permetre treballar al costat d’un actor com Pierce Brosnan i fer-ho en una gran producció. Al final, però, el que és determinant quan treballes no és el pressupost del projecte, sinó el paper que et donen.”
Cognom Bardem
“Em pregunten sovint sobre si el meu cognom em pesa d’una manera positiva o negativa i sempre responc el mateix: no ho sé perquè no sé com seria d’una altra manera. Soc fill de qui soc, soc germà de qui soc i estic molt orgullós del cognom que porto.”
