El multifacètic Bob Pop s’ha estrenat com a guionista de ficció amb ‘Maricón perdido’, una sèrie del canal TNT que repassa la seva vida. En el Dia Internacional de l’Orgull LGBTI, parlem amb ell de la seva vida i d’aquesta sèrie.
Entre descampats i lectures
En Roberto Enríquez és un nen tímid del Madrid dels primers 80 que llegeix ‘El retrat de Dorian Gray’, té una relació tensa amb la seva mare i viu un infern amb el seu pare. Un dia, el Roberto serà el Bob Pop, però ara mateix és un dels molts preadolescents que es qüestiona els cànons d’identitat sexual en una societat que surt del franquisme i esclata amb la Movida.
Uns anys més tard, el Roberto és un jove que estudia a la universitat, s’obre al sexe amb desconeguts en descampats i pateix un trauma terrible. Això sí, al mateix temps s’inventa una identitat i una història per a cada relació sexual, i aquesta capacitat de fabular l’ajudarà a sortir ben parat d’una època molt estimulant, però també molt convulsa.
En l’actualitat, el Bob Pop és un guionista que ha rebut una trucada: li ofereixen fer una sèrie de televisió, de ficció, sobre la seva pròpia vida. Al principi, el que un dia va ser el Roberto els engega, però més tard s’ho repensa: pot ser una bona manera, si no d’exorcitzar els dimonis del passat, sí de repensar la seva vida a través de la ficció i, potser, servir de referència als Robertos preadolescents del 2021.
“En un principi jo creia que Roberto Enríquez era el novel·lista seriós, el senyor intel·lectual i Bob Pop era com la vedet. I va arribar un moment en què vaig dir: “Quina ximpleria estic fent, si soc jo tota l’estona”. En realitat tot això em conté i Bob Pop és més ràpid, és més fàcil, és un palíndrom, funciona bé… Per tant, em vaig quedar amb Bob Pop i segeuixo sent Roberto Enríquez. No és que la gent em digui Roberto pel carrer i no em giri, no. Em segueixo girant però m’agrada tenir aquesta cosa com de vedet antiga, de nom artístic. És que la gent ja no té noms artístics i és preciós!”
Bob Pop
Amb tot plegat, neix ‘Maricón perdido’, una sèrie que no defuig els mals moments, les situacions terrorífiques i els traumes de joventut, però que també sap encarar amb honestedat els propis errors i posar llum en aquelles figures que han estat significatives per a Bob Pop.
“A mi m’obsessiona que em malinterpretin. Llavors aquí… si creuen que em coneixen millor, és veritat. O sigui, no és la sensació de “la gent creu que em coneix millor però en realitat això és només una obra de ficció, no soc jo…” No, aquí estic jo. Per tant, si algú creu conèixer-me millor, és veritat, em coneix millor. I també molts pregunteu: “No et fa por exposar-te tant?” I és que jo sempre dic el mateix: exposar-se, per mi, no és perillós. Perquè si no t’exposes no t’abracen, no t’estimen, no s’apropen.”
Bob Pop
Un retrat d’una època i d’una generació que va fer de pont entre la clandestinitat de la dictadura i l’Orgull del segle XXI. La sèrie es pot veure al canal TNT, disponible en plataformes com Movistar+ o Vodafone TV.
L’orgull d’en Bob Pop
El madrileny Roberto Enríquez ha estat crític de televisió, expert en moda, bloguer, guionista, tuitaire de guàrdia i escriptor i, amb tantes coses al seu currículum, s’ha hagut de buscar un alter ego amb qui repartir-se la feina: el Bob Pop. Nascut en el blog Qué trabajos nos manda el Señor, el Bob s’ha convertit en presència habitual tant en la premsa escrita com en mitjans radiofònics i televisius de tot l’estat, en què ha combinat l’humor incisiu amb la reflexió pertinent i a vegades impertinent i l’activisme LGBTQI+.
“Fa 30 anys parlàvem de la “comunitat gai”, el “col·lectiu gai”. I jo crec que hi ha una cosa molt interessant en l’avançament, i és que ara som el col·leciu LGTBIQ+. És a dir, hem ampliat, encara que a la gent li facin gràcia tantes sigles, quantes més sigles significa que hi ha més gent que s’inclou en això. I crec que hem millorat moltíssim, en part gràcies a esdeveniments com l’Orgull crític que han posat en solfa aquestes coses.
Però, quan era el “col·lectiu gai”, eren homes blancs, gais, de classe mitjana, mitjana-alta, que imposaven al final un model capitalista que no tenia res a veure amb el que volíem i que no era solidari, ni tan sols en l’època més dura de la pandèmia del VIH/sida, que va ser molt dura, ni tan sols llavors vam ser prou solidaris ni lluitadors. Llavors, en aquest sentit soc molt crític amb el que era abans i vull celebrar amb què ens estem convertint ara.”
Bob Pop
Tot això, mentre ens convidava a compartir amb ell tot de ‘dies aliens’, i en concret un ‘dimecres de gener’ poblat d’individus que, si no eren avorrits, com a mínim eren una mica ‘mansos’. Ara, el Bob ens convida a capbussar-nos en la seva infantesa, una època en què, malauradament, es devia sentir dir allò de ‘Maricón perdido’. L’excusa perfecta per convidar-lo avui al nostre sofà, amb orgull i amb la convicció que passarem una bona estona.
