Després d’haver parlat d’edatisme —discriminació per edat—, de masclisme i racisme hem de parlar de classisme. No parlarem d’una moda aspiracional, de gent rica que vol semblar rica, sinó al contrari, de gent rica que es vesteix amb uniformes de la classe treballadora: és l’estetització de les feines més precàries. Gent rica que es vesteix com a treballadors a preu d’or.

Una granota de pintor de 500 euros

Aquesta peça de Ralph Lauren és bàsicament una granota de pintor tota tacada i envellida, i la venen per més de 500 euros. Una de veritat i nova val uns 30 euros, però Ralph Lauren te la ven rebregada i per més de 500.

Estripar la roba: una moda que ve de molt lluny

El texà és de les teles més resistents que hi ha, perquè es trenquin uns texans pel desgast real de l’ús els has de fer servir moltíssim! Per això s’han fet servir com a uniforme en les feines més físiques tradicionalment, com miners, grangers, constructors o ferroviàries. I, en canvi, ja fa anys que els texans esparracats estan de moda. Comprar-los i que ja semblin vells! Per això són font de tants mems!

Però atenció, perquè això de trencar la roba no és gens nou! Al segles XV i XVI, les classes més benestants ja duien les mànigues estripades, a ganivetades, perquè es poguessin veure totes les capes inferiors, tan delicades i luxoses. Però és clar, les jaquetes tan tallades quedaven molt afeblides i la vida útil era molt menys. Quan tothom sargia i reutilitzava la roba fins a la mort, els rics l’estripaven.

Apropiacionisme de classe per la moda dels xandalls

A Anglaterra fa molt de temps que parlen d’aquest apropiacionisme de classe per la moda dels xandalls. Allà són exclusius dels “chavs”, els nostres “canis” o “quillos”. L’estereotip serien joves amb amb pocs recursos, de classe treballadora i estil informal que fuma i beu en excés i sempre menja McDonalds. I, de cop i volta, famoses com Beyoncé, Paris Hilton o Kanye West apareixen vestides com a “chavs”. Se les critica perquè quina legitimitat tenen de vestir-se així quan, a més, mai no han sentit el que implica viure al dia!

El xandall com a peça de luxe

Després, es comencen a vendre xandalls caríssims, com a peça de luxe. Com per exemple, aquesta col·lecció tan delirant amb què es va estrenar Jeremy Scott com a director creatiu de Moschino el 2014.

Una bossa d’Ikea per 1.700 euros

Més casos d’apropiacionisme: poc després d’arribar a Balenciaga, el 2017, el director creatiu Demna Gvasalia va fer riure tothom amb aquesta inspiració de la mítica bossa d’Ikea. La bossa de Balenciaga que era sospitosament semblant a la típica bossa blava d’Ikea. La gran diferència és que pel que et costava la de Balenciaga podies comprar-te’n 2.266 de les d’Ikea: 1.700 euros vs. 75 cèntims.

Ikea va respondre entomant la situació amb molt d’humor i fent mofa de les marques de luxe. Se’n reia de com les marques de luxe defensen l’autenticitat dels seus productes, donant-nos les claus per discernir una bossa Ikea d’una còpia, amb frases com: “Busca l’etiqueta a l’interior: si no diu Ikea no és autèntica”.

L’extrem de l’apropiació: alta costura inspirada en la pobresa

Amb el següent exemple es va un pas més enllà, perquè el fetitxisme ja no és amb la classe treballadora, sinó directament amb la pobresa. Es tracta d’una col·lecció que John Galliano va fer per a Dior l’any 2000, quan n’era director creatiu. Els dissenys de Galliano es feien a mida, costaven milers d’euros i estaven inspirats en els sensesostre de París. De fet, Galliano havia fet treball de camp: era una col·lecció d’alta costura inspirada en la gent sense llar de la vora del riu Sena, a París, que ell veia cada dia mentre feia “running”.  Va haver-hi molta polèmica, però ell no es va disculpar ni retraure, i va al·legar que la inspiració a un geni li ve de llocs insospitats. 11 anys després de presentar aquesta col·lecció, la casa Dior el va destituir per haver insultat una parella jueva en un cafè de París.