Hem arribat al 2020 i amb l’Anna Pou volem celebrar aquells “feliços anys 20” del segle XX que ara fa 100 anys es movien a ritme de jazz, un nou estil musical que va influenciar molts artistes plàstics.
Orígens del jazz
S’ha especulat molt sobre els orígens de la paraula “jazz”. Sembla que prové de l’argot afroamericà i que té a veure amb anar de pressa, fer les coses ràpidament, però també, sorprenentment, amb copular. Es veu que mentre els músics tocaven, entre ells s’animaven dient: “Jazz it up boys!”. És curiós perquè, al principi, la paraula “jazz” s’escrivia amb essa. L’orquestra pionera del jazz, la Dixieland Jazz Band, va fer el primer enregistrament del gènere el 1917.
El jazz beu directament de les cançons dels esclaus negres dels Estats Units. Hem de tenir en compte que la llei d’abolició de l’esclavisme a Amèrica va arribar molt tard, després de la Guerra Civil, el 1860. Tot i així, als Estats Units en aquell moment encara hi havia quatre milions d’esclaus que treballaven al so de les “worksongs”, les “cançons de treball”. L’esclavitud potser es va abolir, però els drets dels negres van anar molt més lents i les esmentades “worksongs” es van cantar a les presons fins ben entrat el segle XX.
A banda, una altra font dels orígens del jazz són els espirituals negres, cançons que es cantaven en esglésies protestants -una religió a la qual es van veure obligats a convertir-se, per cert- i que acompanyaven els discursos dels predicadors com Martin Luther King. El jazz es considerava un estil transgressor, amb ritmes frenètics i canviants, que donava importància a la improvisació. Tot això feia que els artistes més avantguardistes del moment apreciessin aquestes característiques, com ara els alumnes de la Bauhaus, que van fer una orquestra, la Bauhaus Jazz Band. Malauradament, tant l’orquestra com l’escola van acabar molt malament perquè van ser prohibides pels nazis.
El jazz i la pintura
Hitler, que era tot un clàssic i acadèmic en matèria de gustos artístics, considerava les avantguardes com una cosa degenerada i malaltissa. La nova música, com ara el jazz, també queia al mateix sac i l’associava als negres i als jueus perquè a Nova York, on s’estaven exiliant tants jueus fugint dels nazis, el jazz estava triomfant i era especialment apreciat per la comunitat jueva. És en aquell moment, precisament, quan Piet Mondrian arriba a la ciutat, també exiliat, i se sent extasiat pel jazz, i el 1943 pinta ‘Broadway Boogie-Woogie’, una animació que va dedicar al boogie-woogie, el ritme que identificava amb el moviment frenètic de la gent i dels cotxes als carrers de Manhattan.
A banda, cal destacar la figura de Jackson Pollock, gran amant del jazz i més concretament del jazz experimental dels anys 40, el bebop, que es basava en la improvisació, tal com ell també improvisava per fer les seves teles. Els músics del free-jazz van sentir una especial predilecció per la pintura de Pollock, amb la qual se sentien identificats, com és el cas del mític Ornette Coleman, que va utilitzar una de les seves pintures com a portada del seu àlbum.
Cal destacar també una de les dones pioneres en aquest àmbit, Sonia Delaunay, que anava molt sovint a ballar swing amb el seu marit, el també artista Robert Delaunay, al Bal Bullier de París, i que va causar furor entre el públic. Sonia Delaunay va dedicar moltes pintures al jazz durant molts anys de la seva vida, com aquesta, i sempre eren figures abstractes que suggerien vibracions i ritmes sincopats.
El jazz i la modernitat
El jazz s’identificava amb el ritme de la vida industrial, ja que era una música que, pel seu ritme frenètic, s’associava a la velocitat. Els artistes que admiraven el progrés tècnic solien admirar el jazz. És el cas de Dalí, que ja des de ben jove es va comprar un fonògraf per escoltar jazz i que va firmar el conegut Manifest Groc, en què podem trobar una llista de coses que els artistes catalans reivindicaven per a una societat més moderna: el cinema, el tenis, el jazz o l’aeronàutica. Dalí, que era un gran melòman i un gran amant de les festes, va conèixer molts músics de jazz, sobretot quan vivia als Estats Units, com ara el mític i surrealista Sun Ra, conegut com el Salvador Dalí del jazz per la seva extravagància, entre altres coses.
Joan Miró és un altre dels grans noms que va quedar tan atrapat pel jazz que fins i tot Duke Ellington li va dedicar un blues. Aquesta gravació es va fer al sud de França després que un gran empresari del jazz, Norman Granz, els presentés. Granz estava preparant un documental sobre la improvisació, una tècnica molt utilitzada també per Joan Miró, i va pensar que seria mot adient que es coneguessin.
