L’any 1931, el sindicat de la construcció de la CNT, situat al número 26 del carrer dels Mercaders, va impulsar una vaga de lloguers que va ser durament reprimida pel govern de la República. Manel Aisa, autor del llibre ‘La huelga de alquileres y el comité de defensa económica‘, recorda aquells fets.
Habitatge inassequible
L’Exposició Universal del 1929 va comportar la construcció del metro i de vies ràpides a la ciutat, així com la urbanització de la muntanya de Montjuïc. La feina a les obres va atreure persones d’arreu d’Espanya, però ningú no va preveure un pla d’habitatges per a ells. Aquesta situació va disparar els preus dels lloguers d’una forma desorbitada.
Després de la Primer Guerra Mundial, a tot Europa es va fer un projecte social per a l’habitatge, però a Barcelona la burgesia va impedir que s’apliqués a la ciutat.
La vaga pel preu del lloguer
El gener del 1930, el final de l’Exposició Universal va generar un fort atur i una epidèmia de fam. L’única prestació en aquell moment eren les cues de la indigència. En aquest context, el sindicat de la construcció de la CNT va crear el Comitè de Defensa Econòmica. Pretenia arribar a una entesa amb la Cambra de la Propietat i l’Ajuntament per reduir el preu dels lloguers. Però no va obtenir cap resposta, malgrat les manifestacions que es van fer a tots els barris de la ciutat. S’hi va oposar especialment la Cambra de la Propietat, que va buscar el suport de tots els governs, inclòs el de Madrid. Per aquest motiu, el Comitè de Defensa Econòmica va convocar al número 26 del carrer dels Mercaders, on tenia la seu, tots els llogaters que volguessin adherir-se a la vaga de lloguers per fer-ne el seguiment.
La reivindicació principal de la vaga era la reducció d’un 40 % del preu del lloguer. Però la crisi era tan forta que també es va plantejar que no pagués lloguer aquell que no tingués ingressos. A més d’aquestes qüestions, també relacionades amb l’habitatge, es demanava recol·locar tots els aturats allà o hi hagués feina.
La vaga de lloguers va tenir lloc, sobretot, als barris on s’havia construït habitatge precari o habitatge oficial conegut com les cases barates, de les quals encara en queden, per exemple, les de Can Peguera.
Desnonaments i solidaritat
Els desnonaments van començar ben aviat. Els obrers van crear una caixa de resistència per fer front als pagaments dels afectats per les expulsions. Quan el jutjat executava un desnonament i baixava els mobles al carrer, els veïns els tornaven a pujar. Aquesta situació es va mantenir fins a l’agost del 1931, amb l’arribada de la guàrdia d’assalt a Barcelona. En els següents desnonaments, els mobles ja no es baixaven, sinó que es llançaven pel balcó. Pel que fa a les manifestacions, l’estratègia dels vaguistes era posar dones embarassades a primera fila, però la guàrdia d’assalt carregava igualment.
Victòria compartida i pírrica
El Comitè de Defensa Econòmica va ser empresonat al complet l’any 1931. Amb això, la Cambra de la Propietat es va considerar guanyadora del conflicte. En els enfrontaments entre la guàrdia d’assalt i el sindicat de la construcció pels empresonaments van morir sis persones. Però el Comitè de Defensa també es va considerar guanyador de la vaga, ja que segons els seus càlculs, s’havien estalviat de pagar 50 milions de pessetes en lloguers.
La lluita va seguir tot l’any 1932 i diferents associacions de veïns van aconseguir negociar els preus dels lloguers amb la propietat. La reivindicació del dret de no pagar lloguers abusius es va mantenir fins a l’any 1942.
