L’abril de 1891, es va fer a la plaça de Catalunya el primer gran míting de dones obreres per a reivindicar els seus drets com a treballadores. Les dones obreres, volien tenir veu pròpia i diferenciada de la dels homes. En aquella època, les organitzacions obreres, dirigides majoritàriament per homes, ignoraven les reivindicacions de les dones.
Explotació laboral i social i pitjors condicions que els homes
A finals del segle XIX, Barcelona era en plena industrialització. Moltes dones treballaven a la indústria tèxtil, però també a tallers de costura, o al servei domèstic, com a mainaderes, planxadores, porteres, etc. Estaven, per tant, plenament integrades al món laboral. Però les dones patien una major explotació laboral que els homes, amb salaris molt més baixos, de fins a la meitat; les que treballaven des de casa, com ara les cosidores, encara tenien salaris més baixos.
També havien de suportar jornades laborals més llargues, arribant a les 14 hores; un major analfabetisme; discriminació social i violència sexual. Sovint, fruit de les agressions sexuals, es quedaven embarassades i eren acomiadades de les cases on treballaven. Això les abocava, sovint, a la prostitució. Però els seus problemes i les seves reivindicacions eren ignorades per les societats obreres, majoritàriament dirigides per homes.
La creació del sindicat de dones
El moviment obrer de la ciutat s’estava preparant, en aquella època, per la celebració de l’1 de maig. La principal reivindicació era la jornada laboral de 8 hores. Dins d’aquesta convocatòria global, les dones volien tenir la seva veu diferenciada. Reclamaven l’equiparació salarial amb els homes i la reducció de la jornada laboral. I pretenien arribar a tots els àmbits laborals feminitzats, més enllà de les fàbriques, com ara les costureres.
En aquest context, es va crear la ‘Sociedad Autónoma de de Trabajadoras de Barcelona y su Plano‘, impulsada per la sindicalista Teresa Claramunt. El primer míting es va celebrar el 12 d’abril a la plaça de Catalunya, al Círculo Ecuestre Barcelonés. El segon, va tenir lloc dues setmanes després, el 26 d’abril, al Teatro Circo Barcelonès, al carrer de Montserrat, al Raval. El primer míting va aplegar unes 4.000 dones. El segon, unes 3.000. Els homes no hi eren convidats, excepte aquells que participaven a la organització.
Aquests primers míting van aixecar molta expectació. El va cobrir la premsa obrera, com ara ‘La Tramontana’ o ‘El Productor’, però també hi van assistir periodistes de diaris com ‘La Vanguardia’.
Teresa Claramunt
La principal oradora en tots dos mítings va ser la sindicalista Teresa Claramunt. Aquesta líder llibertària havia participat en la creació de diferents organitzacions obreres, tant d’homes com de dones, en anys anteriors. Ella creia que l’emancipació de les dones havia d’arribar de la lluita de les pròpies dones.
Detinguda en la repressió del Procés de Montjuïc al 1896 i torturada fins provocar-li seqüeles per a la resta de la vida, no va ser condemnada per cap delicte però sí, confinada a Anglaterra durant dos anys. Claramunt va fundar la revista El Productor i seguia activa en les reivindicacions socials col·laborant en La Tramontana i La Revista Blanca, i també va dirigir i el diari El Rebelde entre 1907 i 1908. Els fets de la Setmana Tràgica al 1909 provoquen una nova detenció i confinament a Saragossa. Claramunt no va poder veure la proclamació de la república ja que va morir l’11 d’abril del 1931.
En aquella època també van destacar en el moviment obrer llibertari, les mestres Soledad Gustavo i Isabel Vila.
Els mítings, finalment, no van servir perquè les dones aconseguissin les seves reivindicacions. Però l’abril de 1891 va marcar l’inici de la lluita de les dones obreres fins avui. Ens ho explicava Gregor Siles, historiador i membre de ‘Tot Història Associació Cultural’, en aquest capítol de ‘Va passar aquí‘, al 2017.
