A prop del km 6 de la BV-1462, a Santa Maria de Vallvidrera, hi ha l’entrada a la Mina Grott, una galeria subterrània construïda a la dècada dels 60 del segle XIX. Tenia la finalitat de transportar les aigües del pantà de Vallvidrera a l’antiga vila de Sant Vicenç de Sarrià.
Però entre el 1908 i 1916, hi va circular un petit trenet turístic que havia de formar part d’un parc d’esbarjo que havia de fer la competència al Parc d’Atraccions del Tibidabo.
Un parc d’atraccions amb tren i pantà
La iniciativa de fer passar un trenet per la Mina Grott va ser d’un jove empresari de 25 anys anomenat Heribert Alemany i Escardó. L’any 1907, Alemany va presentar un projecte a l’Ajuntament de Sant Vicenç per construir un parc d’atraccions i d’esbarjo que s’havia d’anomenar Lake Valley. El trenet havia de transportar els passatgers des de les proximitats del funicular de Vallvidrera fins al recinte de la nova zona lúdica, que integrava el pantà de Vallvidrera. Aquest es troba a escassos metres de l’entrada.
El pantà de Vallvidrera i el Lake Valley
El pantà de Vallvidera és obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat. Va ser inaugurat el 1864 i estava pensat per abastir d’aigua els propietaris dels terrenys de conreu de la muntanya de Vallvidrera. Posteriorment, l’aigua del pantà va servir, mitjançant el túnel de la Mina Grott, per fer arribar aigua potable als habitants de Sant Vicenç de Sarrià.
Al costat del pantà hi ha un berenador conegut com la Casa del Guarda. Aquest edifici formava part, juntament amb el trenet, del projecte del Lake Valley.
El final del projecte
El trenet de la Mina Grott va tancar el 1916 a causa de la competència que suposava l’allargament dels Ferrocarrils de la Generalitat des de Sarrià fins a les Planes. El darrer viatge el va fer el 27 de novembre del 1916. Amb ell, va morir el projecte del parc d’atraccions.
Actualment, per la mina hi passa una canalització d’aigua que pertany a l’empresa Sorea. Quan s’hi fan feines, els treballadors han de seguir uns protocols de seguretat perquè dins no hi ha cobertura de mòbil ni de transceptor. Ens ho explicava l’historiador Ricard Fernández Valentí.
