Parla de Collserola com si fos casa seva i, en certa manera, ha estat així. El Jordi ─nom fictici d’un home sense sostre que prefereix conservar l’anonimat─ té 54 anys i els últims dos els ha viscut al parc entre matolls, dins d’un sac i una tenda de campanya. La vida el va deixar sense llar per un cúmul de despropòsits: va divorciar-se i va perdre la feina. Un cop al carrer, va fugir a la naturalesa perquè a Barcelona no s’hi volia quedar.

A la ciutat les persones són el perill. Avantatges d’estar-se aquí [al parc]? La serenor i la tranquil·litat. Per això vaig venir-hi, per refugiar-me. Però ha durat més del que em pensava”, lamenta el Jordi. A Collserola s’ha sentit lluny de possibles agressions i de conflictes que, diu, són més probables al mig de Barcelona. Ara bé, al Parc Natural hi ha altres riscos: més d’una nit, per exemple, l’han visitat senglars, que se li han engolit el menjar.

Senglars, tempestes i fred, els pitjors enemics

Segons el Jordi, les bandades de porcs senglars no han estat el pitjor neguit, sinó la pluja torrencial. “Em preocupa que un dia vingui un torrent d’aigua molt bèstia i m’arrossegui. Has de buscar un lloc on aquest perill no hi sigui. Bé, no l’elimines mai, però almenys pots minimitzar-lo”, relata. L’altre enemic són els mosquits a l’estiu i el fred a l’hivern. El d’aquest any a Collserola, critica, ha estat del tot gèlid.

El Jordi a Collserola, casa seva els últims dos anys

Per descriure el fred que va patir, explica a betevé un exemple d’allò més gràfic: “Tenia un cartró de sopa i, al migdia, encara estava congelat i el vaig haver d’escalfar amb el fornet. Finalment, vaig baixar a Barcelona a demanar ajuda, perquè pensava. ‘Algun dia em quedo aquí!‘”. De fet, en aquella època no disposava de tenda de campanya i descansava al ras amb tan sols un sac de dormir.

O em troben un altre lloc o torno a Collserola. Hi estic millor.”
Jordi

Des de fa poques setmanes, el Jordi s’allotja en un alberg per a persones sense llar de la Zona Franca, però, com li passa a més d’un, no s’hi sent còmode perquè la convivència, diu, és molt complicada. “O em troben un altre lloc o me’n torno a Collserola. Hi estic millor”, critica. Sigui com sigui, el que vol és començar de zero: trobar feina, llogar un pis i sortir una vegada per totes del carrer.