(ACN) La Marta (nom fictici) va patir una agressió sexual d’una persona de l’entorn proper i, després d’uns dos anys de tractament psicològic i alguns mesos també de farmacològic, ha recuperat la seva vida: “No veia la sortida, però ara puc dir que hi és”. La Marta ha estat atesa al Programa de prevenció i tractament de les seqüeles psíquiques en dones víctimes d’agressió sexual de l’Hospital Clínic.

La Marta, que té 21 anys, decideix explicar la seva història per visibilitzar el camí de recuperació que ha fet durant prop de dos anys per si pot ajudar altres noies que hagin patit una violació. “La meva vida es va enfonsar, però ha passat el temps, he anat a teràpia i me n’he sortit”, diu en una entrevista a l’ACN publicada a les portes del 25-N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones.

“Sentia molta vergonya i, sobretot, culpa”

Els primers mesos els descriu com a “horribles”: “No podia dormir, em costava menjar, em costava relacionar-me. Vaig perdre la meva vida”. També sentia molta vergonya i, sobretot, molta culpa. És el que li va costar més d’assimilar, que no era culpa seva.

Moltes dones se senten culpables del que van fer abans: si van beure, per què hi van anar, per què van obrir la porta, per què van confiar en aquella persona. Es qüestionen elles mateixes i al final es culpen de l’agressió”, assenyala la psicòloga clínica Olga Puig, doctora en medicina i coordinadora del Programa de prevenció i tractament de les seqüeles psíquiques en dones víctimes d’agressió sexual del Clínic.

Andrea Mallorquí, infermera especialista en salut mental, explica que intenten facilitar tant com poden la vinculació de les víctimes al programa amb una primera cita com més aviat millor. Fins i tot intenten contactar amb dones que es trobaven de pas a Catalunya, de viatge o fent un Erasmus per exemple, per indicar-los que intentin dirigir-se al sistema de salut del seu país.

Unes 45 sol·licituds al mes

Actualment, unes 700 persones, la gran majoria dones, reben tractament dins el programa contra les seqüeles. Cada mes, el programa rep unes 45 sol·licituds del Servei d’Urgències. Al cap de l’any, són mig miler de derivacions automàtiques, però no totes les dones s’acabaran vinculant al programa. L’any passat, ho van fer una mica més de la meitat.

De les persones ateses a Urgències, i aquesta dada es trasllada al programa, la meitat tenen entre 16 i 25 anys, però també hi han anat dones de més de 80 anys (dades del 2022). La gran majoria són dones i tots els agressors, homes. “A partir d’aquí, no hi ha més perfil”, indica la doctora Puig. Una altra dada que any rere any es repeteix és que quasi la meitat dels agressors són de l’entorn, per exemple familiars, parelles, exparelles, companys de pis o de feina, amics o amics d’amics.

Pel que fa al 2023, l’hospital té previst presentar la setmana que ve les dades d’aquest model integral d’atenció a víctimes de violència sexual, com fa cada novembre amb motiu del 25-N. 

“Torno a gaudir del que gaudia abans”

Després d’un camí personal dur, en què ha tingut el suport de la família i amigues, la Marta assegura que ha recuperat la seva vida: “Torno a gaudir del que gaudia abans i em sento més forta i preparada”. A una altra noia que estigui travessant una situació similar, li voldria fer arribar aquest missatge: “Per molt que estiguis enfonsada, apagada, que no hi vegis sortida, n’hi ha”.

“Com a societat, devem a aquestes dones que puguin recuperar la salut i la vida”

La coordinadora del programa assenyala que “cal que totes les víctimes tinguin accés àgil” a tractaments clínics i especialitzats per abordar les seqüeles. “Acompanyar no sempre és suficient, cal tractar”, diu la doctora Puig, que reflexiona: “Com a societat, com a sistema públic de salut, els ho devem perquè puguin recuperar la seva salut i la seva vida”.

Amb tot, la psicòloga clínica apunta que hi ha poblacions específiques per a qui encara cal treballar molt: els infants i adolescents i les persones amb discapacitat: “Triguen més a demanar ajuda i no sempre troben la que necessiten. Com a societat, hem de millorar la detecció i l’atenció que donem a infants, adolescents i persones amb discapacitats”.