La família el va pressionar perquè busqués una dona i es casés, insistint que ser homosexual és pecat. És la història de l’Ivan, metge de 38 anys, que va fugir de Rússia perquè se sentia perseguit i rebutjat per la seva condició sexual. “Vaig patir físicament. En una ocasió, quan sortia d’un bar per a gais, em van pegar i vaig perdre el coneixement“, relata. Com molts d’altres, finalment va trencar amb tots els llaços i va decidir prioritzar la seva felicitat: va venir a Barcelona fa dos anys i mig per buscar acceptació social i començar de nou sense murs.
Una experiència similar és la que explica el marroquí Redouane: “Vivia amb por, amagat. No podia tenir amics“. Ell fa nou mesos que és a la ciutat. Se sentia perdut fins que va contactar amb Acathi, l’Associació Catalana per a la integració d’Homosexuals, Transsexauls, Bisexuals i Immigrants. L’entitat assessora i acompanya els refugiats LGTBI en diferents sentits. Segons Rodrigo Araneda, el president, “volen accedir a l’asil i els ensenyem els camins per garantir la seva protecció”.
També els ajuden amb els papers, a integrar-se en el nou entorn i els ofereixen allotjament si és necessari. L’any passat, Acathi va atendre 200 persones i aquest 2018 preveuen duplicar aquesta xifra. La majoria de refugiats LGTBI provenen de països com Rússia, Marroc, Veneçuela, El Salvador i Hondures, on són criminalitzats fins al punt de patir tortures o intents d’assassinat. I és aquesta la realitat que vol denunciar el Pride Barcelona d’enguany.
Per a aquestes persones, l’escenari és tan greu que no importa deixar-ho tot: “A Rússia, els últims mesos, em volia morir. Tenia depressió. Des que vaig arribar a Barcelona sóc feliç encara que no tingui diners, ni casa, ni feina”, afirma l’Ivan. Ara espera que l’administració li homologui el títol de cardiòleg per exercir a la ciutat i es resolgui la seva sol·licitud d’asil.
