L’any 1977 es va celebrar la primera manifestació del 8 de març a Barcelona des que s’havia instaurat la democràcia a l’estat espanyol. El cartell que va anunciar aquesta protesta es conserva al Centre de Documentació de Ca la Dona, un espai on es cataloguen i es digitalitzen documents que expliquen la història del feminisme a Catalunya.
Tant la Marina Subirats com la Mercè Otero són catedràtiques universitàries i feministes. Totes dues miren amb optimisme els canvis socials que hi ha hagut en els darrers anys, però alerten que encara queda molta feina a fer per aconseguir la igualtat real de drets entre dones i homes.
Inicis del moviment a les Vocalies de dones i els sindicats
Les xarxes de dones organitzades que funcionaven als inicis de la democràcia eren bàsicament les vocalies de dones de les associacions de veïns i els sindicats CCOO, l’USTEC i l’UGT, que es van començar a legalitzar. També les dones universitàries organitzaven i participaven en les reunions i assemblees d’aleshores. “A les manifestacions d’abans només hi anaven les dones del moviment feminista, eren protestes més militants. Ara, en canvi, és la societat que hi participa” recorda Mercè Otero.
“Vam desobeir i donar la cara, i les coses van anar canviant. Però estem en una societat patriarcal capitalista, i demanem la paritat i ja sembla que demanis no sé què”, rebla Otero. Per això, també posa el focus en l’accés de dones feministes a les institucions i l’encaix que hi ha de tenir el feminisme de base: “és interessant veure la pressió que es pot fer, i sembla que es van bellugant coses”, conclou.
Posar fi a l’adulteri i legalitzar el divorci
Entre les reclames de les primeres manifestacions feministes hi havia, per exemple, posar fi a l’adulteri com a delicte —ho era només si el cometia una dona i podia comportar pena de presó—. No es va abolir fins al 1977. El divorci no va arribar fins al 1981 i l’avortament també estava prohibit.
“Les dones teníem una situació que venia del franquisme i era molt, molt, repressiva, érem pràcticament menors d’edat”, comenta la sociòloga Marina Subirats. “Volíem demostrar que no per ser dona t’has de dedicar a la casa i a les criatures“, afegeix.
Cap a on va el feminisme?
“Les feministes som optimistes, sabem que el progrés no és lineal, és helicoïdal, que a vegades sembla que passem pel mateix lloc però no és exactament el mateix. Per això estem sempre esperançades esperant un altre món possible més enllà del patricarcat”, explica Otero. Lamenta que hi ha reivindicacions que es van repetint, com ara la precarització del treball de les dones.”
Otero aposta per parlar del feminisme en plural, però admet que tot i que la pluralitat enriqueix, no és fàcil de gestionar. “El feminisme està en un moment molt important amb crisi de creixement i hem de veure cap a on anem“. I assegura que “els feminismes sempre són a favor de, mai en contra de res, a favor de la dignitat i la llibertat de les dones.
