Organitzar una manifestació pot semblar qüestió de fer una convocatòria i aconseguir que la gent hi acudeixi, però no és ben bé així. Segons la urbanista Maria Sisternas, el primer que s’ha de tenir en compte és la quantitat de persones que s’hi poden aplegar. “Hi ha espais idonis segons el poder de convocatòria”, explica. Com a exemple, la plaça de Sant Jaume, un dels punts emblemàtics de protesta a la ciutat, “és un bon lloc perquè sempre sembla ple encara que hi hagi poc quòrum”.
En canvi, “si es preveu molta gent es necessita una avinguda”, amb voreres amples que permetin la circulació de la gent pels laterals de la capçalera i una evacuació ordenada un cop s’acabi la manifestació. I si el carrer fa una lleugera pujada, dona una perspectiva que permet fer fotografies vistoses per fer-se una idea del gran volum de gent, com per exemple el carrer de la Marina —on aquest dissabte es va fer la manifestació convocada per l’ANC i Òmnium—, que permet una fotografia elevada des de punts com la torre Mapfre o l’Hotel Arts i amb la Sagrada Família al fons.
A Barcelona es fan manifestacions en espais molt diferents, a vegades escollits a voluntat per l’organització i d’altres motivats pel rerefons de la protesta, com la via Laietana —on hi ha la prefectura de la Policia Nacional a Barcelona— o la cruïlla del carrer de Mallorca amb Roger de Llúria —on hi ha la Delegació del Govern espanyol a Catalunya. En el primer cas, es tracta d’una “avinguda ampla però amb carrers d’accés molt estrets, i per tant és un lloc que costa més de desallotjar”. El segon cas és tot el contrari: una cruïlla de l’Eixample, on els cossos de seguretat poden entrar i sortir per molts punts i on costa mantenir una concentració sense dispersar-se.
El ball de xifres
Sisternas recorda que habitualment els assistents a una manifestació es compten “tenint en compte la superfície del carrer en metres quadrats”. Segons la densitat, “el ball de xifres pot ser del doble”. Per això, diu Sisternas, “algun mitjà de comunicació està començant a comptar caps sobre la fotografia aèria”. Es tracta sens dubte d’un mètode més fiable, però en el qual és fàcil descomptar-se. La urbanista dona per fet que “d’aquí a pocs anys” les manifestacions es comptaran en funció del nombre de telèfons mòbils que es connectin a un repetidor concret a l’hora de la convocatòria.
L’urbanisme del control popular
Maria Sisternas explica que, quan es van crear els estats i els eixamples moderns de les grans ciutats, “es van fer amb avingudes amples i de bona perspectiva, sovint connectades amb grans estacions ferroviàries”. Això era, segons la urbanista, “perquè hi poguessin circular els vehicles de l’Exèrcit durant les revoltes populars” i “per evitar trames urbanes com les dels nuclis antics, on era fàcil muntar barricades i esmunyir-se ràpidament en la fugida”.
En aquest aspecte, l’urbanisme de la ciutat de París va servir de mirall per a la resta de ciutats europees. Els mateixos francesos van arribar a perdre batalles per culpa de la trama urbana. La coneguda batalla d’Alger va ser impossible de guanyar per la infinitat de carrers, portes i escales que existien a la capital d’Algèria.
Llocs que perduren
La ciutat de Barcelona és plena de llocs vinculats a la història de les protestes o de la repressió. Els forats a la paret de la plaça de Sant Felip Neri, els afusellaments del Camp de la Bota, la vaga de La Canadenca… O també exemples més contemporanis, com la plaça de Catalunya durant el 15-M o la conselleria d’Economia amb el 20-S. Molts dels punts de votació de l’1 d’octubre del 2017 també han quedat en el record de molta gent associats als fets d’aquella jornada.
