El perfil de jugador addicte ha canviat. Ja no és el d’un home d’entre 35 i 45 anys sinó que les edats s’escurcen. I molt. La Unitat d’Addiccions Comportamentals de l’Hospital Universitari de Bellvitge està tractant joves d’entre 16 i 25 anys amb trastorn de joc.
Susana Jiménez, psicòloga clínica i coordinadora de la unitat, reconeix que “hem tingut un increment important, significatiu de pacients amb edats inferiors als 25 anys. Estem veient un perfil de pacient més jove, amb més nivell d’estudis, amb més nivell adquisitiu i amb preferències pel joc en línia i estratègic, bàsicament d’aposta esportiva”.
Des del 2010, l’Hospital de Bellvitge ha multiplicat per 10 el nombre de consultes per joc en línia i el 2020 el percentatge de pacients inferiors als 25 anys ja representava el 17 per cent del total.
La responsable sanitària de la unitat, Susana Jiménez, contextualitza la gravetat de les dades: “Des que comencen a jugar fins que desenvolupen el trastorn ha de passar un temps. En els més joves, un any, però fins a quatre-cinc anys en els més grans. Això vol dir que s’està començant a jugar molt aviat. I això és el que ens preocupa”.
Un joc socialment acceptat
Una de les raons que podrien explicar l’aparició de l’addicció a les apostes en línia és la seva acceptació social i que la percepció de risc és molt baixa. “Sovint nens d’entre vuit i 10 anys ja s’imaginen jugant i apostant perquè els sembla una activitat vinculada a l’esport”. Els nois que desenvolupen una addicció a les apostes esportives normalment són “apassionats de l’esport, el practiquen, segueixen els seus equips i els seus coneixements els fan creure erròniament que tenen habilitats per predir resultats. Els sembla que els serà molt fàcil guanyar premis”, explica la psicòloga clínica Susana Jiménez.
Fins a 6.500 € de deute
Segons dades facilitades a betevé per la Unitat d’Addiccions Comportamentals de l’Hospital Universitari de Bellvitge, d’una mostra de més de 4.600 pacients, les apostes mitjanes que fan els addictes d’entre 16 i 21 anys són de 60 € i les màximes arriben als 850 € de mitjana. Els deutes acumulats assoleixen els 2.500 € de mitjana però han documentat màxims de fins a 6.500 €.
Els deutes signifiquen que “han buscat diners allà on sigui. Fins i tot amb la possibilitat d’haver comès algun acte delictiu com algun furt a un familiar, conegut, amic, o alguna falsificació de signatura digital per aconseguir diners per continuar jugant i tapar deutes”.
L’aposta en línia és molt més addictiva que la presencial i la pèrdua de diners, molt més ràpida perquè es pot jugar 24 hores al dia, set dies a la setmana i sense la pressió de l’entorn. “Acumulen deutes molt ràpidament perquè poden fer inversions molt arriscades i molt ràpides. Per tant, l’impacte de les conseqüències econòmiques i de tots nivells és molt més dramàtica”, explica Jiménez.
En el joc presencial l’evolució del trastorn requereix d’uns cinc-set anys. Contràriament, en el cas del joc per internet, sobretot en els pacients joves, un any és suficient per desenvolupar un quadre greu.
Components de videojocs, possible porta d’entrada a l’addicció
Clínics i investigadors han començat a estudiar complements dels videojocs com ara les caixes botí o caixes de recompenses (“loot boxes” en anglès), que estimulen l’addicció entre els infants. Aquests complements es compren com si fossin cromos perquè no se sap què contenen. Com que sovint no satisfan les expectatives, generen l’acte compulsiu d’una nova adquisició que es pot fer immediatament.
A Bèlgica estan prohibides però a Espanya encara s’està estudiant aquesta possibilitat. Es tracta d’una activitat que per la majoria pot estar relacionada amb el lleure però que també “pot esdevenir problemàtica per les seves característiques i factors individuals de cada infant”.
No s’ha de jutjar el malalt
Tot i que el trastorn del joc té unes conseqüències greus, el pacients amb consciència de la seva malaltia i motivats per millorar responen molt bé al tractament. Les dades indiquen que un 70 per cent de les persones afectades per l’addicció se’n surten. El 30 per cent restant, però, té una evolució més complicada. El pitjor resultat del tractament, segons assegura la psicòloga clínica Susana Jiménez, i com no podria ser d’una altra manera, és l’“abandonament del tractament”.
La coordinadora de la Unitat d’Addiccions Comportamentals de l’Hospital Universitari de Bellvitge explica que la família ha de tractar la persona malalta sense dramatitzar, culpar o etiquetar. Exposa que “inicialment el joc pot ser entretingut, apassionant o excitant. Després no ho és. Es continua jugant per tapar deutes o perquè et sens esclau del deute. Si s’actua jutjant i no acompanyant, moltes vegades, la persona, avergonyida, i de vegades amb la fantasia que ho podrà superar sola, adopta una posició defensiva i no es deixa ajudar”.
Diferències entre dones i homes en l’addicció al joc
El sexe determina el grau i l’evolució de l’addicció al joc. Les dones s’inicien a una edat més avançada que no pas els homes però evolucionen més ràpidament cap a estats més greus de la malaltia. És una de les conclusions de dos estudis liderats per la Unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge i la Universitat Autònoma de Barcelona. Les recerques s’han publicat a les revistes científiques ‘Neuropsychiatrie’ i ‘Scientific Reports’.
“Els nois busquen l’estimulació, exitació del joc, la possibilitat de guanyar un premi amb l’eufòria que els pot generar. Les dones aposten per regular estats emocionals negatius. Per fugir de sentiments de frustració, de tristesa, d’estrès amb les seves vides. Les situacions dramàtiques vitals tenen molt a veure amb la gravetat de la seva conducta de joc”, explica la psicòloga clínica Susana Jiménez, líder de la investigació publicada en els dos estudis.
Les recerques revelen que les dones desenvolupen problemes amb el joc després d’una situació traumàtica. I com més greu és el trastorn, més fantasies i creences irracionals desenvolupen respecte a la possibilitat que poden guanyar o recuperar els diners perduts.
Els homes actuen més per impuls, per la gratificació immediata, però quan el trastorn ja està avançat també els serveix per fugir de les emocions negatives que el mateix joc els genera (pèrdua de diners, deutes, conflictes, mentides a la família i amics).
Les dades recollides per l’Hospital de Bellvitge en els darrers 10 anys evidencien que les dones ateses al centre han passat d’apostar en jocs no estratègics (bingos o màquines escurabutxaques) a fer-ho en jocs estratègics com ara les apostes esportives i els bingos per internet.
“És molt habitual que les dones diguin que mai anirien soles a jugar a un bar, a un casino, perquè els fa molta vergonya. En canvi a casa, ho poden fer lliurement perquè senten que desconnecten de tot. I això és un risc perquè estan aïllades i sense cap control extern ni social”, conclou la psicòloga clínica Susana Jiménez.
