És addicte al joc però ja fa 32 anys que es va rehabilitar. Malgrat que ho va perdre tot, la sort no el va deixar de banda i va tenir una segona oportunitat. Va ser un dels dos únics pacients d’un tractament pioner fet a l’Hospital Clínic de Barcelona. I se’n va sortir. Des d’aleshores no ha parat d’ajudar persones amb trastorn de conducta a causa del joc.
Francesc Perendreu té la virtut de poder parlar des d’una visió holística. Coneix les dues bandes de la frontera: la del jugador i la de la persona que ha estudiat el trastorn. Tot plegat li permet situar-se en una posició immillorable per atendre aquells que li demanen ajut. I ho fa diàriament des de l’Associació Catalana d’Addiccions Socials, una de les més prestigioses del país i de la qual és el president. ACENCAS forma part del Consell Assessor de Joc Responsable, que aconsella el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.
— La pandèmia ha accelerat el pas d’una societat analògica a una altra de digital. Aquesta acceleració també s’ha notat en l’àmbit del joc?
-El joc en línia s’està imposant sobre el joc presencial. A la gent jove que comença a jugar no l’atreuen ni les màquines ni el bingo. Jugar a través d’internet té l’avantatge de poder-ho fer 24 hores al dia, 365 dies l’any, des de casa o fins i tot des de la feina. És una opció de joc totalment invisible i aquests són bàsicament els motius de per què s’està imposant.
— El confinament ha estimulat la patologia?
El confinament ha accelerat el procés del joc. Això és el que ens comenten les persones que tractem a l’associació. La reclusió els va estimular a jugar. En els darrers mesos hem notat un increment d’un 35-45 per cent de persones que ens venen a veure. El que passa és que l’addicció a la xarxa triga uns dos anys a consolidar-se i fins a l’any que ve no ho podrem quantificar del tot.
En els darrers mesos hem notat un increment d’un 35-45 per cent de persones que ens venen a veure
— El tipus de persona víctima de l’addicció és diferent de la d’abans?
El perfil de jugador ha canviat moltíssim. Fa 32 anys era el d’un home d’entre 45 i 55 anys. Ara és el d’un jove d’entre 25 i 35 anys. I per primera vegada, comencen a fer-se més presents les dones.
— Com arriben a l’associació aquests joves amb addicció al joc?
Molt espantats, evidentment. Són nois de 22, 23, 24 anys, i alguns tenen 10.000, 15.000, 20.000 euros de deute, que per a ells són quantitats enormes.
Els pares estaven tranquils perquè el seu fill no es drogava, no bevia, no sortia. No entenen res del que els ha passat. No s’ho imaginaven perquè el joc sempre s’ha vist històricament com una problemàtica de gent molt més gran.
Els pares estaven tranquils perquè el seu fill no es drogava, no bevia, no sortia…
— I amb quin tipus de joc els joves s’endeuten? Me’n pot posar algun exemple?
Amb les apostes de borsa binària. No es tracta de comprar o vendre accions. S’aposta si una acció puja o baixa en qüestió de segons o en pocs minuts. I això és perillós. Terriblement perillós. Amb aquest sistema s’estan produint pèrdues que no tenen ni punt de comparació amb el joc d’atzar.
— I qui juga a borsa binària?
Es tracta d’un perfil de jugador universitari, sovint estudiant de ciències econòmiques, que creu dominar i controlar —erròniament— l’àmbit en el qual aposta. No estem parlant de persones d’extracció cultural baixa, estem parlant d’un nou perfil, totalment diferent del que nosaltres havíem vist fins ara.
I hi ha un altre tipus de ludopatia que en aquests moments no s’està visibilitzant…
Es tracta d’un perfil de jugador universitari que creu dominar i controlar —erròniament— l’àmbit en el qual aposta
-Quina?
La infantil. No de joc d’atzar sinó per exemple la que desencadena una addicció a certs components dels videojocs, com ara les caixes botí. Els nens abans compraven cromos. Ara compren caixes botí per a videojocs però el sistema és radicalment diferent. Anteriorment hi havia la seguretat del límit. Ara, no.
Hem tingut el cas d’un pare que va venir amb el seu fill. El número de la targeta de crèdit la tenia enregistrada al navegador i el nen va començar a comprar caixes botí fins a arribar als 490 euros!
Aquesta és la ludopatia del present i la del futur. No ens limitarem al joc d’atzar, sinó que traspassarem fronteres i ens endinsarem en territoris com ara els videojocs i les apostes de borsa. És el lloc on tindrem problemes molt seriosos.
-Quin és el primer pas si un no vol perdre l’autocontrol?
El més complicat és entendre que parlem d’una malaltia incurable i reconeguda per l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut. Tothom entén que un alcohòlic o un fumador no pot tornar a beure o fumar mai més a la seva vida. En aquest cas és el mateix. És clar, això costa d’assimilar al principi. Quan els ho dius a nois de 22, 24, 25 anys, els xoca.
En segon lloc han de reconèixer que ells sols no podran controlar l’addicció. Han d’assimilar que tenen aquesta conducta, buscar els perquès i assumir que no es pot tornar a jugar.
Amb el temps continuarem tenint problemes com tothom, però per molt malament que s’estigui, mai s’estarà pitjor que quan s’és un addicte sense control.
El nen va començar a comprar caixes botí fins als 490 euros!
— Per què es juga?
Per evadir-se. El jugador orienta qualsevol problema cap a l’addició. Un intenta ocultar la ràbia, el dolor, la por, qualsevol tipus d’emoció que ens estigui sobrepassant cap al joc. Sempre he dit que els jugadors no juguem pels diners, juguem per no pensar. Quan s’està jugant no es pensa en res, s’escapoleix dels problemes, és una manera d’ocultar-los momentàniament. I, a més, és més senzill perquè si s’ha de culpar alguna cosa, és més fàcil culpar l’addicció que assumir la pròpia responsabilitat.
— És correcte mesurar el grau d’addicció al joc amb la quantitat de diners que es perden?
Tot i que és un element important, no podem caure en l’error de valorar la intensitat de la ludopatia únicament pel cost en diners. Cal incloure-hi les conseqüències familiars, laborals, el trencament de relacions afectives, la pèrdua d’amistats, la incapacitat de controlar els propis actes. Els canvis de caràcter. Les mentides. Ho considerem tot plegat i a partir d’aquests i altres paràmetres es pot valorar el grau de la malaltia.
Un intenta ocultar la ràbia, el dolor, la por, qualsevol tipus d’emoció que ens estigui sobrepassant cap al joc
— Quines polítiques públiques s’haurien de dur a terme per minimitzar el cost social de l’addicció al joc?
Tot el que passa per una xarxa a través d’un ordinador augmenta l’efecte compulsiu, per la facilitat i la rapidesa. Bàsicament s’hauria de treballar en prevenció. Estem parlant d’educació. Estem parlant d’informació. Res més. De la mateixa manera que hi ha informació i prevenció amb el tabac i amb l’alcohol, per què no es fa també amb el joc?
