Jordi Colobrans, sociòleg: “Veurem normalitzades moltes coses que ara ens sorprenen”

La covid-19 no és únicament una crisi sanitària i econòmica. Està transformant la manera en què ens relacionem i interaccionem. En pocs dies hem hagut d’aprendre el funcionament de noves aplicacions i ginys que ens han ocupat temps i generat ansietat. El confinament a causa del coronavirus ha desdibuixat les fronteres entre els espais privat, públic i laboral. Veiem com, de mica en mica, es perd el control en la diferenciació d’aquests territoris.

Segons el sociòleg Jordi Colobrans, la pandèmia ha accelerat el pas d’una societat analògica a una de digital. I aquest fet, assegura, no té per què ser dolent. Colobrans és expert en tecnologia, cultura i societat, professor del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona i director de recerca a Digital Societies Technologies de la Fundació i2cat. Ens rep als jardins de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona.

Què ha passat amb el confinament i l’explosió de l’ús de les noves tecnologies?

El que ha passat és el que havia de passar. Teníem unes eines digitals que ja estaven activades però que encara no fèiem servir de manera intensiva. El confinament ha accelerat un procés que fa 40 anys es va posar en marxa. La crisi sanitària ha fet que molta gent descobrís l’existència i la utilitat d’aquestes eines. La covid-19, a banda d’una pandèmia, és un argument per actualitzar la societat i fer-la encara més complexa amb l’ajut de les tecnologies socials. Per exemple, el disseny de polítiques públiques, les tecnologies digitals i les tecnologies industrials.

Ja fa temps que les coses que fem estan mediatitzades per aparells electrònics, internet i altres tecnologies digitals avançades. El món digital no farà desaparèixer el món analògic, però cada vegada més gent tindrà com a experiència dominant allò digital.

I pel que fa a la nostra conducta, com evolucionarà?

La situació de confinament i la crisi sanitària forcen temporalment un canvi de conductes. Per exemple, l’aïllament, l’ús de la mascareta, la distància social, haver de rentar-nos les mans constantment. Però l’aïllament, per exemple, no és una experiència nova. D’aïllament sempre n’hi ha hagut. No morirem d’aïllament. La por ens converteix en presoners en règim de semivigilància però això passarà quan s’acabi el cicle de la por al coronavirus.

Estem descobrint que, malgrat les molèsties inicials, solucionem moltes coses sense moure’ns de casa

El que a més podria passar és que ens acostuméssim al teletreball, a la telesocialització, al telecomerç, al teleesport, que ens proporciona una sèrie d’avantatges i que abans del coronavirus no valoràvem prou, o pensàvem que no tenien prou sentit. Aquests dies estem descobrint que, malgrat les molèsties inicials, solucionem moltes coses sense moure’ns de casa i això no està passant desapercebut. De la mateixa manera que ens vam acostumar a fer un ús intensiu del cotxe, també ens podem habituar a fer un ús intensiu d’internet.

La pandèmia i la por al contagi fan que l’espai públic es faci cada vegada més petit. Les conseqüències de la por cap a quins altres territoris s’expandeix?

Hi ha tot un moviment que relaciona urbanisme i salut. Un bon disseny urbanístic pot contribuir a la millora de la salut pública. Ciutats com Barcelona estan fent experiments amb una solució anomenada superilles. Les superilles recuperen espais públics per a les persones. Treuen espais de circulació de cotxes i els tornen a la ciutadania. París, per exemple, està dissenyant barris on tots els serveis bàsics han de ser a 15 minuts a peu o en bicicleta.

L’efecte social de la pandèmia amb les seves pors passarà i la societat digital s’haurà enfortit. Jo el que em pregunto no és per l’efecte de la pandèmia, que passarà, sinó per la normalització de la societat digital. Si podem accedir al món digital des de qualsevol punt, podem accedir-hi tant des dels espais públics com des dels espais privats. Tot dependrà del que vulguem fer.

A través de les videoconferències hem entrat a l’àmbit privat de persones com mai ho havíem fet. Aquesta dissolució dels límits entre l’espai públic i el domèstic és un pas més en la cessió de la nostra privacitat?

La primera irrupció massiva en l’àmbit de la privacitat la va protagonitzar la internet 2.0, la internet social. De sobte, la gent va començar a compartir de manera sistemàtica el seu capital social i cultural a la xarxa. Des de llavors milions de persones fan públic quins són els seus amics i coneguts, i comparteixen idees, imatges i documents. Per què això ha de ser bo o dolent? Abans es compartia amb els coneguts, ara es comparteix amb el món. Sempre es fa o una cosa o l’ltra.

A diferència del telèfon, que també ha estat utilitzat per envair la privadesa o la tranquil·litat domèstica, la videoconferència, a més, ha incorporat un ull al telèfon i ha creat un espai per compartir documents entre persones i enregistrar les interaccions. És a dir, proporciona més elements i fa més visible la interacció comunicativa. Si no volem que es vegi l’aspecte del nostre habitatge podem posar un llençol, o enfocar la càmera a una paret. Ens hem acostumat ràpidament a compartir el fons de la nostra videoconferència. Abans, als individus els preocupava més el que diria la gent que no pas ara. Si aquest és el meu fons, és el meu fons. No escull la gent les seves icones en el WhatsApp? Per què una cosa envaeix la privacitat i una altra no?

Els videojocs són un dels instruments que la societat digital fa servir per socialitzar els seus membres

Pel que fa al problema que tenen les generacions adultes amb els adolescents es tracta d’una qüestió ben poc original. Sèneca, al segle I, ja es queixava que els joves del seu temps ja no eren com els d’abans. Per alguna raó sociològica, les velles generacions acostumen a entrar en conflicte amb les anteriors. Aquest contrast és més accentuat en la mesura que la innovació és més disruptiva.

Els nostres fills passen hores entretinguts amb als videojocs. Bé, doncs els videojocs són un dels instruments que la societat digital fa servir per socialitzar els seus membres. Els joves passen hores connectats a les xarxes socials. Efectivament, és la manera com s’han acostumat a socialitzar. I això és bo o dolent? Ni bo ni dolent. És normal des del punt de vista de l’adolescent i escandalós des del punt de vista d’una persona socialitzada amb el model de les reunions familiars presencials.

Si entenem cultura com el complet mode de viure d’una comunitat, com “les formes completes de vida” que deia el professor gal·lès Raymond Williams, al seu entendre, la nova cultura digital afavoreix l’equitat social o suposa un factor de discriminació?

La cultura és quelcom que genera la societat. I la societat desenvolupa valors, competències, comportaments, conceptes i totes aquelles estructures socials noves que necessita per adaptar-se a les novetats. Si ara com ara estem immersos en una transició digital, de mica en mica anirem reformulant els nostres valors, els nostres pensaments, els nostres comportaments, de la mateixa manera que, de mica en mica, anem transformant l’entorn material i els objectes que ens envolten. La cultura és un sistema adaptatiu. Els humans som éssers racionalitzadors. Fabriquem raons tant per animar a fer coses com per justificar que les hem fetes un cop les hem realitzat.

Hi ha manca d’equitat en aquestes transformacions que provoquen les noves tecnologies digitals?

La narrativa moderna sobre l’equitat, la discriminació, la privacitat, la justícia social, la democràcia, l’individu, la propietat, etc. es va desenvolupar en paral·lel al creixement de l’ordre i societat industrials. Era una narrativa que va culminar amb la Declaració Universal dels Drets Humans. Seguim immersos en aquestes narratives tot i que ara vivim en un món diferent.

La cultura digital no té una sola forma. Hi ha milers de valors, de mentalitats, de conductes vinculades al que anomenem cultura digital

Preguntar si la cultura digital afavoreix l’equitat social o convida a la discriminació és reduir la cultura digital a una sola possibilitat. La cultura digital no té una sola forma. Hi ha milers de valors, de mentalitats, de conductes vinculades al que anomenem cultura digital. La cultura digital és un gran paraigua sota el qual trobarem hospitalitat i trobarem rebuig. Rebrem justícia i injustícia. Aquestes situacions no les provoquen els dígits, sinó les persones fent servir els dígits.

De la mateixa manera, el major o menor accés a les tecnologies digitals depèn de com s’organitzi la societat per desplegar-se i reproduir-se com a societat digital, però no de la tecnologia en si. La desigualtat la provoca la societat negant o proporcionant accés a la tecnologia a la totalitat o només a una part dels seus membres. La fractura digital és una fractura social en el context de la tecnologia.

Quin tipus d’identitat està creant aquesta nova societat digital que s’accelera amb la pandèmia?

Insisteixo, la societat digital pot acollir moltes cultures i moltes identitats digitals diferents. Ni és única ni és homogènia. La reacció al confinament de la pandèmia ha trobat en les eines digitals la possibilitat de seguir treballant, socialitzant i entretenint-se sense fer servir la presencialitat. Però aquest tret, en si, no defineix la complexitat d’una cultura, només un dels seus aspectes, el de les maneres d’interaccionar.

Per entendre l’abast de la cultura digital ho hauríem de comparar amb la cultura presencial. Però se’ns fa evident que el món és ple de cultures presencials. I no se’ns acut pensar que hi ha una única cultura presencial. Aleshores per què hem de pensar que hi ha una sola cultura digital? Hem de classificar les cultures fixant-nos només en la manera que tenen d’interaccionar? La tecnologia només és una de les moltes dimensions que gestiona l’experiència humana.

Com més informació, més capacitats estan els algoritmes per influir en les persones, modelar-les i predisposar-les al consum

Quan es dissenyen conductes, valors i objectes al voltant dels interessos comercials, llavors podem parlar de producció d’identitats sintètiques i, fins i tot, de manipulació. Les xarxes socials, per exemple, competeixen per l’atenció dels usuaris i, com més atenció tenen, més informació processen sobre aquestes persones. Com més informació, més capacitats estan els algoritmes per influir en les persones, modelar-les i predisposar-les al consum.

Com serà el futur?

Estem a les portes d’una societat que cada dia està dissenyant el seu futur. La gràcia és que tot està en construcció. Estem en el moment i lloc adequats per al canvi. La transformació digital és una cosa molt grossa. És una transformació sistèmica. És el moment de decidir en quin món volem viure. I per fer-ho necessitem sinergies i fer experiments. Necessitem laboratoris d’innovació social i digital. Estem vivint un moment històric. Hem d’explorar noves realitats que la transformació digital està creant i assumir responsabilitats en el disseny.

Hauríem de treballar pensant no solament en els efectes de la crisi que ha fet aflorar el coronavirus sinó en el nou món que naixerà de la crisi, que estarà marcat pel dígit, la internet de les coses, la intel·ligència artificial i altres tecnologies. Veurem normalitzades moltes coses que ara ens sorprenen.

És clar que ens haurem d’habituar a l’ús d’eines noves. Però sabem que la gent s’acostuma a les coses més inversemblants. Només cal recordar l’estrany que semblava fa 30 anys veure algú amb auriculars pel carrer. Qui s’avergonyeix d’això ara? Arriba un moment en el qual les coses que semblen estranyes es normalitzen.