La densitat de població de Barcelona és una de les més altes entre les principals ciutats del món. Amb una població d’1.636.762 persones i una superfície de 101 quilòmetres quadrats, a la ciutat hi viuen més de 16.000 persones per quilòmetre quadrat. Una xifra només superada per ciutats com París (20.754 hab/km²) o Bombai (20.634 hab/km²).
A molta gent pot sorprendre que ciutats superpoblades com ara Tòquio, amb prop de 14 milions d’habitants, tingui una densitat de població inferior (6.373 hab./km²). L’explicació és la superfície. La capital del Japó té una extensió 21 vegades més gran que Barcelona. A més, en aquestes ciutats tan grans, la població s’acostuma a concentrar al centre i tenen molts quilòmetres de perifèria, amb una densitat més baixa. Un dibuix ben diferent a Barcelona, que limitada per dos rius, una muntanya i el mar, la densitat és més similar a tota la ciutat. París, en canvi, amb una superfície molt similar a Barcelona, hi viuen unes 600.000 persones més.
De Sants a Nou Barris, l’altra diagonal
Eixample, Gràcia i Ciutat Vella, els districtes més densos
En l’àmbit de districtes, n’hi ha sis que superen la mitjana de 16.000 hab./km² de la ciutat. Un rànquing que encapçala l’Eixample amb 35.644 hab./km², seguit per Gràcia, amb 29.068 hab./km² i Ciutat Vella, amb 25.165 hab./km². I els districtes que tenen menys densitat són Sarrià – Sant Gervasi, amb 7.496 hab./km², Sants-Montjuïc amb 8.116 hab./km² i les Corts, amb 13.616 hab./km².
La petjada ecològica de la densitat
Una altra manera de mirar la densitat de població és en clau de sostenibilitat. Al contrari del que es podria pensar, els municipis amb la densitat més baixa poden deixar més petjada ecològica, és a dir, ser més insostenibles. El geògraf Francesc Muñoz assegura que entre els anys 1987 i el 2001, a la província de Barcelona, un de cada tres habitatges construïts nous van ser xalets (cases aïllades o adossades). Això determina un paisatge amb grans rotondes o grans superfícies comercials. I aquest urbanisme té un alt cost ambiental: dependència del cotxe, encariment de serveis bàsics com l’aigua (canonades més llargues, més piscines…) o el servei de neteja (recorregut dels camions més llarg…). Exemples d’aquest urbanisme poc sostenible són municipis amb poca densitat de població com Premià de Dalt, amb un 70 % d’habitatges unifamiliars o Sant Vicenç dels Horts, amb un 50 % del total.
