La presó de Wad-Ras és el centre penitenciari més antic de Catalunya. L’octubre del 1983 van entrar-hi les primeres internes i 40 anys més tard hi ha un total de 491 persones internes, entre dones recluses i homes i dones en règim obert. L’edifici sembla més una escola que una presó, i pel que diuen les internes i els professionals que hi treballen, aquest esperit es plasma també en el dia a dia del centre. En paraules de la Ruth Nuñez, una de les internes, “des del primer dia m’he sentit acollida”.
Mirada al passat, al present i al futur de l’equipament
Amb motiu de la commemoració dels 40 anys d’aquest equipament, el Departament de Justícia ha organitzat un acte en què s’ha posat la mirada al futur, amb l’anunci del calendari per a la nova presó que s’ha de construir a la Zona Franca, però també al present i al passat de Wad-Ras.
Després de quatre dècades, la presó funciona ara com a doble presó. D’una banda, amb interns que compleixen condemna en règim obert i, de l’altra, com a presó preventiva de dones. Entres les més de dues-centes internes dones, hi ha la Ruth i la Jessica, de 25 i 39 anys respectivament. Tenen una història diferent, però una reflexió compartida, que és l’elogi cap a l’equip humà que treballa a Wad-Ras.
En el cas de la Ruth, fa cinc mesos que està interna i al gener començarà a tenir permisos, el primer pas per al règim obert. Se sent integrada a la rutina de la presó i, fins i tot treballa en el servei de neteja. Explica que en els mesos que fa que hi és ha participat en tallers de formació i, per exemple, que ha après edició de vídeos.
“És dur però el suport fa que es porti millor”
En aquest temps també ha participat de celebracions com Tots Sants o la creació de la decoració nadalenca que hi ha les instal·lacions. Tenir una feina i participar en les activitats ajuden a passar els dies. La Ruth admet que “estar entre reixes és dur” però el suport de les altres internes i l’acompanyament del personal “fa que es porti millor”, assegura amb un somriure.
La Jessica pensa el mateix després de passar-hi molts anys. En el seu cas, va néixer a la presó i dos dels seus tres fills, també. Wad-Ras acull l’únic departament de mares de tot Catalunya, que aquesta interna coneix molt bé. “Jo podia sortir per portar i recollir la meva filla a l’escola bressol”, recorda. En aquest sentit, assegura que els professionals del centre fan “tot el que poden” perquè les mares puguin estar amb els seus fills.
Els funcionaris “sabem com donar esperança”
Durant l’acte de commemoració també hi hagut espai per escoltar la veu de quatre dels directors que ha tingut el centre, així com alguns dels treballadors, funcionaris i sanitaris. La presó ha estat testimoni de la transformació de Barcelona. Les seves parets van acollir durant els primers anys víctimes de l’heroïna, dones afectades per la sida als 90, o dones que transporten droga, que hi continuen arribant actualment.
De fet, algunes entren directament a la presó, sense haver trepitjat Barcelona. La Maria és la primera persona que es troben quan ingressen. “Arriben del calabós, emprenyades, plorant… No saben ni on són”, explica. Per això, en el primer contacte intenten escoltar i calmar els ànims: “Sabem com donar esperança i dir que tot passa”, afirma. També és clau l’empatia: “Els donem una poma, un entrepà, aigua, les deixem seure…”.
Un esperit d’acollida i de treball per a la reinserció que els responsables de Wad-Ras volen mantenir quan s’efectuï el trasllat a les noves instal·lacions, d’aquí a sis anys.
