Fa 300 anys del bombardeig a la basílica de Santa Maria del Pi

“El d’avui és un acte dels veïns que habiten el barri avui als que ho feien fa 300 anys”, diu Miquel Carner, el president de l’Associació de Comerciants de Portaferrissa. Carner reconeix que serà un acte discret i senzill per als veïns que els van precedir, ja que s’ha organitzat des del teixit associatiu del barri: diverses agrupacions de comerciants, així com Barna Cenre, els geganters i la parròquia, entre d’altres, han organitzat l’homenatge a les víctimes de la Guerra de Successió. En l’acte d’aquesta tarda es farà una recreació de l’estament eclesiàstic i també del militar (amb un passeig de la Coronela que portarà el passeig de Santa Eulàlia) i també hi haurà els Gegants del Pi i l’Àliga de la ciutat, que surt en comptades ocasions.

Aquest 9 de juny els veïns recordaran, doncs, un dels dies en què la ciutat i una de les seves esglésies més importants d’aleshores van quedar profundament malmeses: el vespre en què l’exèrcit espanyol va bombardejar la basílica de Santa Maria del Pi. L’arxiver de la basílica, Jordi Sacases, assegura que l’atac va ser “quasi terrorista: buscava desmoralitzar la població més que no pas aconseguir un triomf important des del punt de vista militar. Es volia terroritzar la gent”. Però per les dades que hi ha en els documents històrics, sembla que no es va aconseguir ja que mesos després, el 12 de setembre (endemà de la derrota) l’església va continuar funcionant per enterrar els seus morts. Unes víctimes que ascendien almenys a 900 persones, segons els registres de l’època, la majoria nens: “pot semblar una xifra baixa, però per a la densitat de població de l’època (molt menor que la nostra) estem parlant de molta gent”, conclou Sacases.

El bombardeig de l’església del Pi, i les destrosses que va provocar en totes les cases de l’entorn, van ser un cop important per als veïns que aleshores vivien a Ciutat Vella. La parròquia era el centre de la vida social del barri, no només per les cerimònies religioses, sinó perquè s’hi realitzaven tasques de registre i arxiu, d’hospital, de cementiri (a la plaça de Sant Josep Oriol s’hi enterraven els morts durant la guerra) i fins i tot de refugi durant la guerra. Alguns soldats i monges es van refugiar durant el conflicte dins la mateixa església, aixoplugats pel mossèn d’aleshores, i ho van fer a sota del campanar. De fet, aquest punt era el més elevat de Barcelona a l’època, i es va convertir en un objectiu militar perquè era utilitzat com a vigia. El vicari, conscient dels riscos que tenia Santa Maria del Pi, va reforçar-ne l’estructura (sota la qual també van viure refugiades desenes de persones) i va cedir les campanes als ciutadans perquè les toquessin per avisar quan calia prendre les armes, o per motivar les tropes durant la batalla.

Durant l’atac del 9 de juny, l’únic que va quedar intacte va ser precisament el campanar, ja que l’església va patir danys importants. Tant és així que a ‘La Gaceta’ de l’època el titular principal va ser: “daños importantes en la inglesia de Santa Maria del Pi”. Els arxivers consideren que el fet que es destaqués en les cròniques significa que aquest podria haver estat el temple que va quedar més malmès durant la guerra. Les campanes que avui hi ha a la Basílica són encara les que hi havia fa 300 anys, però no passa el mateix amb la resta de l’edifici. Les bombes van caure majoritàriament damunt de l’absis i es va ensorrar l’altar major, on també es va produir un incendi. L’interior de l’església va quedar destrossat, i es va perdre el mobiliari i un valuós retaule renaixentista que s’havia conservat fins aleshores. L’únic que es va salvar va ser una imatge del segle XIV de la verge, fet que els ciutadans de l’època van interpretar com un miracle. En l’actualitat aquesta talla, testimoni de més de 300 anys d’història de la ciutat, continua rebent els visitants de l’església del Pi en el centre del temple.