El vent comença a bufar amb força just en el moment en què Moon Ribas arriba a la zona dels Banys del Fòrum, on hem quedat per fer l’entrevista. Un gest de la natura que ella abraça amb un somriure i que li fa pensar en veu alta si potser es tracta d’un senyal que ha de tenir en compte ara que rumia incorporar al seu cos un altre sentit relacionat amb el mar. Fa més de 10 anys que aquesta ballarina i activista cíborg va començar a utilitzar la tecnologia com a eina fonamental de la seva recerca artística i vital, en què la connexió amb el planeta és també un eix principal.
Moon Ribas ha experimentat i desenvolupat projectes valent-se de diversos artefactes i implants que li han permès sentir en pròpia pell, entre d’altres, els moviments sísmics de la Terra o la velocitat amb què es movien les persones del seu voltant. El 2010 va crear, amb el seu amic i còmplice Neil Harbisson, la Cyborg Foundation amb l’objectiu d’ajudar qui ho desitgi a convertir-se en cíborg, promoure l’art en aquest àmbit i vetllar pels drets de les persones que prenen una identitat transhumana.
Natura i tecnologia
La visió hegemònica del concepte de progrés, en el context d’una societat estructuralment capitalista, ha trobat en la tecnologia un dels seus principals aliats. En aquest sentit podria donar-se per entès que aquesta és un dels instruments que posen en perill l’ordre natural, però Moon Ribas qüestiona i inverteix inèrcies i posa la tecnologia (i a ella mateixa) al servei, precisament, de la Terra que ens acull.
Com a artista del segle XXI considera que ignorar la tecnologia seria desvincular-se artificialment del seu temps. Però no renegar-ne no implica no qüestionar-la o no prendre partit. Al contrari, Ribas reivindica que és responsabilitat de cadascú decidir com relacionar-se amb la tecnologia i que són els humans els responsables d’haver-ne fet un ús, moltes vegades, contrari al bé comú i a l’entorn.
El sentit sísmic em va fer preguntar com pot ser que San Francisco existeixi si és un lloc molt perillós per viure
“Ara que m’he unit a la tecnologia no em sento més propera ni als robots ni a les màquines, sinó al contrari”, explica Ribas. La seva recerca l’ha duta a una visió més àmplia i precisa de la Terra i els animals que hi habiten i, això, assegura, li permet tenir més empatia. Un acte d’humilitat individual que el planeta agrairia que esdevingués una urgència col·lectiva.
Experimentació artística
Moon Ribas torna a fer l’exercici d’escoltar la natura en escena, davant del públic, a ‘Fenomen’. L’espectacle, creat al costat de la seva parella i artista de circ Quim Giron, es presenta al Grec 2021 després de la seva preestrena al Sismògraf d’Olot. A ells dos, se suma un tercer intèrpret amb igual protagonisme: el gel. Un element que té la singularitat de ser efímer i estar condicionat per la temperatura, de manera que l’espectacle “sempre és diferent perquè ell decideix com trencar-se”, explica Ribas.
L’artista també està valorant diverses opcions per tornar a desplegar la vivència cíborg amb la incorporació d’un nou sentit vinculat a l’aigua i, més concretament, al mar. Durant set anys va dur uns implants, primer al braç i després al peu, que la feien sensible als terratrèmols que es produïssin en qualsevol punt del planeta: “Era com tenir dos batecs, el del meu cor i el de la Terra, que va al seu propi ritme”, descriu Ribas.
Tenia més por de treure’m els implants que de posar-me’ls
A partir del sentit sísmic, Ribas va crear obres com ‘Waiting for Earthquakes’, en què ballava només quan li arribava la vibració en temps real d’algun terratrèmol, fet que convertia la peça en totalment imprevisible.
Una altra interpretació artística va ser la que va dur a terme a Mèxic, reflectint de manera comprimida en 10 minuts i traduint en música l’activitat sísmica del país dels darrers 50 anys. El públic podia “escoltar com el seu país s’havia mogut sísmicament” i això “també és una manera de reinterpretar el lloc d’on vens”, planteja.
Moon Ribas considera que el treball amb el sentit sísmic ha estat el més rellevant de la seva carrera fins ara, però l’inici de la seva investigació amb la tecnologia s’havia produït anys abans arran d’una estada al desaparegut Dartington College of Arts. La primera experiència va ser amb un guant que registrava la velocitat amb què caminava la gent que tenia a prop. Per ampliar la informació que podia percebre va transformar el guant en arracades, que vibraven en una o altra de les seves orelles i amb diferents intensitats depenent de la posició de la gent que monitoritzaven.
Abans jo era la creadora de les peces. Ara la Terra, la natura, és la coreògrafa i jo m’he transformat en un canal
Identitat cíborg
Què vol dir ser cíborg? La resposta no és unívoca. Per Moon Ribas ser cíborg és una qüestió d’identitat, que cadascú ha de poder viure i escollir lliurement i que té múltiples variants. La manifestació més òbiva és la del cíborg biològic, fruit de la unió física amb la cibernètica, però n’hi ha d’altres vinculades a actituds molt esteses però potser no del tot conscients: “Quan dius m’estic quedant sense bateria perquè el teu telèfon s’està apagant” et pots sentir un cíborg psicològic, planteja Ribas, perquè “parles del telèfon com si fos part de tu i estàs psicològicament integrant la tecnologia dins teu”.
També ens fa pensar en el cíborg neurològic, quan “has canviat la teva ment i el teu cervell perquè has estat molt unit a la tecnologia” o el cíborg fantasma, quan segueixes notant un sentit que ja no tens com ella mateixa va experimentar en treure’s els implants sísmics. I apunta que, com afirma Pau Riba, es podria considerar que actualment tothom és cíborg perquè vulguem o no “tenim un tercer ull” a l’espai, el telescopi espacial Hubble que orbita al voltant de la Terra des de fa anys.
M’imagino anar a un bar d’aquí a 50 anys i a part de preguntar ‘d’on ets?’, també ‘quin sentit tens?’
És evident que la realitat cíborg té encara molts marges per explorar i també per trobar un lloc reconegut i protegit en societat. De fet, defensar els drets cíbors va ser un dels objectius amb què Moon Ribas i Neil Harbisson van crear la Cyborg Foundation. Entre d’altres, drets com el de no ser hackejat, que un atac a un element tecnològic incorporat al cos es consideri un dany físic i no material, o tenir potestat sobre els implants adquirits per sobre de l’empresa que l’ha proporcionat.
La Cyborg Foundation també promou el trànsit dels humans a una identitat cíborg i desenvolupa projectes artístics d’aquesta naturalesa. Tot i que en fa una defensa activa, Ribas assegura que el seu desig no és que tothom sigui cíborg, sinó que qualsevol persona tingui el dret i l’oportunitat de ser-ho amb garanties si és la seva voluntat. I no pot evitar imaginar com serà el món d’aquí a unes dècades si aquesta realitat s’estén. Potser és moment de començar a reflexionar així que… quin seria el sentit que us agradaria incorporar?
