Parla pausadament i, de fet, es defineix com una persona tranquil·la i pacient. Una calma que reforça encara més la claredat i profunditat de les seves conviccions i arguments. Després d’haver publicat ‘Ser mujer negra en España’ el 2018, Desirée Bela-Lobedde amplia en el seu segon llibre l’anàlisi de les realitats, reptes, violències i discriminacions que afecten col·lectius considerats, més o menys conscientment, no normatius.
‘Minorías’ recull el testimoni de diverses dones que s’enfronten diàriament amb les limitacions imposades i els prejudicis estructurals de la nostra societat. ‘Històries de desigualtat i valentia’, així es presenten en el subtítol, testimonis com els de la Gisela, migrant i amb fibromiàlgia; la Montserrat, amb síndrome de Down; la Valérie, treballadora sexual; la Safia, filla de migrants; la Yos, migrant i trans; la Sílvia, gitana; l’Anna, asiàtica descendent; la Iman, musulmana; i les germanes Sey, afrodescendents.
Per mi l’amor, el bon tracte i les cures són revolucionaris
Ser dona negra a Espanya
Al llarg de la seva vida, Desirée Bela-Lobedde ha viscut infinitat de situacions en què la condició de dona negra ha despertat tota mena de percepcions i actituds esbiaixades en els seus interlocutors. “A l’institut em preguntaven si era musulmana perquè Malcolm X era musulmà, […] m’havia d’agradar el bàsquet i un cert tipus de música”, explica. Entre d’altres exemples també recorda que quan era amb les seves filles al parc sovint li preguntaven si n’era la mare o la cuidadora, mentre que “al pare, que és blanc, el que li preguntaven era si eren adoptades”.
També destaca l’exotisme que s’atribueix gratuïtament a les persones negres així com, especialment en el cas de les dones, la hipersexualitat que se’ls associa. Assegura que és amb el pas del temps que “pots posar nom” a aquestes experiències, veure com funcionen els estereotips i entendre que es tracta de racisme. Davant la pressió constant a la qual es veuen sotmeses les persones negres, defensa la necessitat de disposar de contextos no mitxos, sense persones blanques: “Són espais de cura, de sanació, d’abaixar la guàrdia.”
La primera vegada que recordo tenia uns sis o set anys. Uns nens em van dir ‘negra!’, com si fos un insult. Em vaig sentir desconcertada
Racisme estructural i fragilitat blanca
Fent un paral·lelisme amb el masclisme que s’escola en tots els àmbits de la vida, Desirée Bela-Lobedde no dubta a afirmar que “les societats occidentals són estructuralment racistes”. És una realitat que es contraposa amb el “relat imperant blanc” que considera que Catalunya i Espanya “són societats avançades, modernes, acollidores i diverses”, exposa.
Bela-Lobedde considera que aquest miratge s’explica perquè “el racisme que es viu a l’Estat espanyol és molt subtil“, ja sigui institucional o ciutadà, i la majoria de la població no el percep com a tal. Però hi és: des de la llei d’estrangeria, les identificacions per perfil ètnic i la discriminació laboral, d’accés a l’habitatge o als locals d’oci, fins als acudits que circulen a les xarxes socials o donar per fet que una persona afrodescendent no entén el català.
Jo sóc nascuda a Catalunya però sempre se’m té com a nouvinguda. A no se’m demana un DNI, se’m demanen ‘els papers’
Aquesta mirada sovint desperta l’anomenada “fragilitat blanca”, una reacció d’incomoditat, negació i justificació quan es verbalitza una conducta racista: “En lloc de revisar-se i fer una mica d’autocrítica hi ha aquesta posició de rebuig”, critica Bela-Lobedde.
L’autora també assenyala un altra actitud a revisar: l’antiracisme performatiu. Posa d’exemple l’onada de reaccions, sobretot a les xarxes socials amb l’etiqueta #blacklivesmatter i una imatge negra, que va generar l’assassinat de George Floyd: “Quin sentit té si poses el quadradet però fas un comentari racista, t’ho diuen i el negues”. Bela-Lobedde qüestiona aquests gestos autocomplaents i anima a fer el treball de fons de “voler qüestionar el sistema i aprendre’n” per “ser activament antiracista”.
Pateixo misogínia i masclisme per ser una dona i pateixo racisme per ser negra
Activisme estètic i afrofeminista
Des de fa anys, Desirée Bela-Lobedde crea contingut antiracista i afrofeminista. El difon a través del seu web i les seves xarxes socials però també com a col·laboradora del diari digital Público i del programa de ràdio ‘Vostè Primer’. La seva tasca com a activista va néixer en el terreny estètic, posant en valor la pell fosca i el cabell afro natural que, com explica, “han estat objecte de molta violència i de molt racisme”.
Quan, sent una adolescent, la seva mare li va dir que anirien a la perruqueria a que li allisessin els cabells recorda que no ho va percebre com “res fora del normal” perquè totes les dones negres que coneixia portaven els cabells llisos. “Va ser una experiència horrorosa perquè em van cremar la pell, el cap. Me’l van cremar i tot i així vaig estar com 16 anys fent-ho”, reflexiona. Tenint clar que no volia que les seves filles passessin pel mateix, va començar a investigar a la xarxa com tenir cura del seu cabell natural i va acabar creant un canal de YouTube que ràpidament va acumular seguidores amb els mateixos dubtes i inquietuds que havia tingut ella.
La Desirée Bela-Lobedde també s’identifica com a afrofeminista, una mirada que suma matisos i amplia les capes de lluita del feminisme tradicional. “Aporta la perspectiva de la interseccionalitat, el fet entendre que el gènere no és l’únic eix d’opressió de les dones”: en el seu cas, la condició d’afrodescendent.
S’hauria de fer una revisió dels llibres de text i incorporar-hi més personatges històrics diversos no caure només en la folklorització
