El 25 de maig es vota la formació del Parlament Europeu. Més de 500 milions de ciutadans dels 28 estats membres escolliran els diputats que conformaran la cambra durant els propers cinc anys: en total, 751. Cada país en tria un nombre determinat en funció de la població que té. En el cas d'Espanya, 54. Un cop escollits aquests diputats, entraran a formar part d'alguna de les gran famílies europees. Així, el PP anirà al grup del Partit Popular Europeu, i el PSOE, al dels socialistes. En algun cas, la llista es desmembrarà un cop arribi a Brussel·les: per exemple, els candidats de Convergència s'ubicaran a l'Aliança dels Demòcrates i Liberals, mentre que els d'Unió optaran pel grup popular. Les europees són les úniques eleccions de circumscripció única. Això vol dir que els 54 diputats espanyols no s'escullen per territoris, sinó que surten d'un recompte únic dels vots al conjunt de l'estat. A Catalunya, en la majoria dels casos, els candidats s'integren en una llista conjunta estatal o en una coalició. Per exemple, Iniciativa forma part de la candidatura d'Izquierda Unida, i Convergència concorre al costat del PNB i Coalició Canària. Només Esquerra té una llista pròpia. Tot i això, les paperetes que trobarem diumenge al col·legi electoral no es corresponen amb la llista real dels partits. La Junta Electoral els permet modificar-les i ressaltar-hi els candidats de cada comunitat autònoma. Per primera vegada, la composició de l'eurocambra serà decisiva a l'hora de triar el nou president de la Comissió Europea, que seria l'òrgan de govern de la Unió. Si més no, això és el que estableix el Tractat de Lisboa, que apunta que el substitut de Durao Barroso s'haurà d'elegir tenint en compte els resultats a les urnes, és a dir, respectant les noves majories a la cambra. De fet, per primera vegada, els partits europeus han presentat un candidat formal a ocupar el càrrec. Per tant, si guanya, posem per cas, el grup popular, el nou president hauria de ser Jean-Claude Juncker. Però alguns governs, com l'alemany, ja s'han mostrat reticents a aquesta norma. Angela Merkel aposta perquè siguin els països qui consensuïn un nom. A més, si es compleixen els pronòstics i finalment no hi ha grans majories, tot fa pensar que els grups acabaran repartint-se el poder a les diverses institucions comunitàries.
