L’inici de l’acte estava previst per a les 21.30 h, però just abans ha començat a ploure i s’ha ajornat fins a 40 minuts després. Un cop la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, han passat revista a la formació de gala dels Mossos d’Esquadra, s’ha hissat la senyera al màstil de 17,14 metres que hi ha davant d’El Born CCM, mentre s’interpretava ‘El cant de la senyera’. Tot seguit, la pluja ha tornat a fer acte de presència i ha fet aturar de nou l’acte durant 10 minuts.
Així doncs, amb una hora de retard, a les 22.30 h, els actors Carme Elías, Pep Munné i Mireia Illamola han començat a presentar l’acte de commemoració de la Diada i en record de tots els que han migrat. Els primers, els gitanos, que “conviuen entre nosaltres” des del segle XV. Els grups RumbAmazigha i Camerata432 han interpretat llavors l’himne internacional gitano, ‘Djelem djelem’.
Les guerres i la cerca d’un futur millor
Els moviments de població més dramàtics vénen provocats per les guerres, així que tot seguit s’ha lllegit un fragment de l’escriptor austríac Stefan Zweig (que va fugir de l’Alemanya nazi) i s’ha interpretat la ‘Dansa espanyola número 5′, d’Enric Granados, mort fa un segle quan un submarí alemany va torpedinar el vaixell on viatjava, al Canal de la Mànega. L’actuació de dansa ha estat protagonitzada pel grup de ballarins de Pol Jiménez. Però els èxodes de més envergadura han vingut donats per la necessitat de buscar una vida millor. Molts ho van fer als Estats Units i un fragment de Georges Perec ha recordat la seva arribada a la novaiorquesa Ellis Island, on hi ha l’Estàtua de la Llibertat. The Sey Sisters, amb la Coral Cantiga i el grup Camerata432 de l’ESMUC, han tocat llavors ‘Summertime’.
L’exili de milers d’homes i dones després de la Guerra Civil s’ha recordat amb la lectura de fragments de Pere Calders i de Mercè Rodoreda. Els actors que han presentat l’acte també han recitat el ‘Caminante, no hay camino…’ d’Antonio Machado. I han recordat que Catalunya és un país d’emigrants i d’immigrants, primer del camp català a la ciutat i després de més enllà, de l’Aragó i València, però també de Múrcia, Andalusia, Extremadura, Galícia… “els altres catalans” dels quals parlava Francesc Candel, i de qui s’ha llegit tot seguit un parell de fragments. També un de més recent de Jordi Puntí sobre ‘Els castellans’, que desfà tòpics. El cantant d’Obeses ha posat veu a una versió del ‘Venim del nord, venim del sud’ de Lluís Llach. La poesia ‘Jo sóc l’estranger’ de Salem Zenia i escrits més biogràfics dels escriptors Najat El Hachmi i Pius Alibek han donat pas a la interpretació d’una cançó tradicional africana.
El director de l’acte, Josep Maria Mestres, n’ha construït el final més emotiu, amb un poema de Joana Raspall; la ‘Dolça Catalunya, pàtria del meu cor…’ de “L’emigrant” de Jacint Verdaguer musicada per Amadeu Vives, interpretada per nens conjuntament amb els grups que han actuat durant l’acte; i una cita d’Antifont del segle V abans de Crist que acaba dient “tant si som grecs com bàrbats, tots som iguals, com es dedueix del que, per naturalesa, és intrínsec de l’ésser humà: tots respirem per la boca i el nas, i tots mengem amb les mans”.
L’acte ha acabat amb el cant de l’himne nacional d’‘Els segadors’.
