Pocs dramaturgs del segle XX espanyol són admirats, estimats i respectats com ho és el valencià José Sanchis Sinisterra. Per celebrar la seva feina i la seva figura, la Sala Beckett, en associació amb el Teatro de la Abadía de Madrid i el Teatro Rialto de València, organitza una Tardor Sanchis, en què s’oferiran representacions i lectures dels seus textos, així com xerrades i altres activitats. A ‘Plaça Tísner‘ ens hem volgut sumar a aquesta celebració amb una conversa amb el gran José Sanchis Sinisterra.
Cinc dècades en una tardor
Tot i que la seva primera obra és del 1962, el gruix de la producció teatral de Sanchis Sinisterra comença amb la transició i es manté, prolífic, fins a l’actualitat. La Tardor que li dedica la Sala Beckett recupera cinc obres rellevants per la seva carrera: ‘Ñaque, o de piojos y actores’ (1980), el seu primer èxit; ‘¡Ay, Carmela!’ (1987), el seu treball més reconegut; ‘Vitalicios’ (2016), una sàtira sobre la burocratització de la cultura; ‘Los desiertos crecen de noche’ (2023), que compila diversos textos breus del seu autor i ‘El lector por horas’ (1999), potser el text més estimat per Sanchis Sinisterra.
A tot plegat s’hi sumaran diverses lectures d’altres treballs del dramaturg valencià, així com la seva versió del clàssic ‘Bartleby, el escribiente’ (1989), amb què es va inaugurar la Sala Beckett.
El dramaturg torna a casa
A finals dels anys 80, Sanchis Sinisterra es trobava a la ciutat de Medellín, a Colòmbia, convidat a unes trobades teatrals. Allà, enmig de la inestabilitat política, la pobresa i la llarga ombra de Pablo Escobar, el dramaturg i director es va quedar impressionat que es pogués tirar endavant una sala de teatre tot i l’escassetat de mitjans. Un cop tornat a Barcelona, es va adreçar als seus companys del recentment format Teatro Fronterizo, i els va dir que tots plegats, ell inclòs, eren una colla de covards: si els colombians, amb unes condicions tan adverses, aixecaven un projecte com aquell, amb quina cara el Teatro Fronterizo es resistia a obrir la seva pròpia sala?
Era l’any 1989 quan la companyia de Sanchis Sinisterra va obrir la Sala Beckett, al carrer de Ca l’Alegre de Dalt número 55. Llar dels autors que trencaven motlles a primers dels 90, la Beckett aviat es va convertir en un referent de l’escena catalana, però Sanchis va marxar el 1997 per engegar projectes nous. Ara, el fundador del projecte torna a casa, si bé aquesta ja no es troba al local del barri de Gràcia, sinó al Poblenou. A més de la Beckett, la Tardor Sanchis també es podrà veure al Tantarantana, al Versus Glòries o al Romea.
El mestre Sanchis Sinisterra
El mestratge de José Sanchis Sinisterra no és només simbòlic, ni es tracta simplement d’una consideració que les noves generacions tenen cap a ell. A més de la seva tasca com a dramaturg, director i activista teatral, Sanchis ha exercit com a pedagog teatral. Al seu afany per transmetre el seu saber als seus deixebles s’hi suma un esperit curiós, que el porta a reflexionar sobre la teoria del teatre en àmbits com la relació amb el públic, la posada en escena o el tractament de determinats temes que han marcat la seva carrera.
Aquestes tres vessants —dramaturg, pedagog i teòric— es retroalimenten constantment fins a construir un corpus teatral incontestable. La Tardor Sanchis serà testimoni d’aquest corpus, en què destaquen temes com la memòria històrica, la defensa de les llibertats democràtiques o la inclusió de grups socials tradicionalment marginats dels escenaris.
El mosaic de José Sanchis Sinisterra
- Un autor: el José ha reconegut influències de Bertolt Brecht, Franz Kafka, Samuel Beckett o Harold Pinter, però pocs escriptors admira tant com l’autor de ‘Rayuela’.
- Una sala: la Beckett. L’any 1989, el José va obrir aquesta històrica sala al barri de Gràcia, com a seu de la companyia Teatro Fronterizo.
- Una obra: ‘Ñaque o de piojos y actores’. Estrenada al Festival de Teatre de Sitges el 1980, va ser un dels seus primers èxits i, amb el temps, s’ha convertit en tot un clàssic.
- Un crit: ‘¡Ay, Carmela!’ Potser l’obra més popular del José, és una mostra del seu interès per fer dels teatres un lloc on parlar de Memòria Històrica i guerra civil.
- Una estació: la tardor. Si fa 25 anys el José li va dedicar un cicle de tardor a Harold Pinter, ara és ell qui en protagonitza un altre, que es podrà veure, on si no, a la Sala Beckett.
- Una plaça: la del Tertre, a París. Situada al barri de Montmarte, va ser l’escenari on el José va demostrar els seus dots artístics en un camp que, ves per on, no era el del teatre…
