La matinada del diumenge al dilluns 11 de març, hora peninsular, l’acadèmia de cinema nord-americana ha celebrat la 96a edició dels premis Oscars. En un any marcat per l’anomenat Barbenheimer, la vaga d’intèrprets i guionistes, la fallida comercial del cinema de superherois i la irrupció de noms com Justine Triet, Cillian Murphy i Da’Vine Joy Randolph, repassem la gala a ‘Plaça Tísner‘ amb Guillem F. Marí, Alba Pascual Sen i Manel Carrasco Buxeda, i us proposem cinc claus més per resumir-la.
1. ‘Oppenheimer’ i el premi a les produccions clàssiques
Després d’uns anys en què el palmarès dels Oscars s’omplia de produccions finançades per plataformes com Netflix o Amazon, i les estatuetes es repartien entre diversos títols que no havien funcionat en taquilla, aquest 2024 tornem a una fórmula més clàssica. Amb els set Oscars a ‘Oppenheimer’, es premia la superproducció amb segell autoral (una tendència històrica d’aquests premis des de la seva primera edició), el film que ha portat a la gent a les sales i que ha reivindicat la màgia de la pantalla gran. I ho ha fet, mentre el fenomen del cinema de superherois s’esllangueix i no fa les xifres de taquilla que se li pressuposava.
‘Oppenheimer’ no és l’únic títol que ha marcat la diferència als Oscars: films com ‘Barbie’, ‘Pobres criaturas’ i, a la seva manera, ‘La zona de interés’ també reivindiquen aquest retorn d’un classicisme: pel·lícules per veure en sales, produïdes per estudis de cinema i amb una vocació comercial i artística a parts iguals.
2. El pes del guió en el palmarès
Normalment, l’axioma diu que la pel·lícula que s’emporta el premi al millor film s’ha endut, abans, el del millor guió, ja sigui original o adaptat. No ha sigut el cas aquest any. ‘American fiction’ s’ha endut l’Oscar per adaptar una novel·la de Percival Everett i portar a la pantalla aquesta sàtira sobre les convencions culturals paternalistes amb què la societat nord-americana blanca observa l’afroamericana.
Per la seva banda, ‘Anatomia d’una caiguda’ s’ha fet amb l’estatueta del guió original reblant, de passada, l’error incomprensible de l’acadèmia francesa, que en no seleccionar-la en la categoria de millor pel·lícula internacional li va negar un Oscar que tenia pràcticament assegurat.
3. Uns Oscars més diversos… amb matisos
La tendència ve de fa temps i no fa més que confirmar-se: els Oscars s’obren al món, sigui per necessitat o per convicció. Si en altres anys hem vist la coreana ‘Paràsits’ conquerir les principals categories, o l’alemanya ‘Sin novedad en el frente’ rebre múltiples nominacions, aquest ha sigut l’any de la molt nominada (i francesa) ‘Anatomia d’una caiguda’, el film de Justine Triet, juntament amb l’espanyola ‘La societat de la neu’ i amb noms com el japonès Hayao Miyazaki o l’alemanya Sandra Hüller.
A tot plegat hi hem d’afegir una major presència de la comunitat asiàtica o la hispana, que han contribuït a revifar tímidament la tendència a la baixa de l’audiència de la gala dels Oscars, o la irrupció, aquest 2024, de Lily Gladstone i de la cançó ‘Wahzhazhe (a song for my people)’, dues nominacions per a la comunitat indígena nord-americana, sistemàticament marginada pels premis. Això sí, no ens entusiasmem: tot i els avenços, la majoria de nominacions i premis continuen caient per a professionals blancs i anglosaxons.
4. La presència catalana i espanyola
Si li preguntes a algú dels EUA pels elements més importants d’aquests Oscars et parlarà d”Oppenheimer’, ‘Pobres criaturas’ o el Ryan Gosling fent de Ken un cop més. Però per a aquest racó entre els Pirineus, el Mediterrani i l’Atlàntic en què vivim, la 96a edició serà recordada, també, per ‘La societat de la neu’ i ‘Robot dreams’.
És cert, tant una com l’altra ho tenia difícil per endur-se una estatueta, veient la trajectòria dels seus companys de nominació, però tant la cinta de J. A. Bayona com la de Pablo Berger han fet més que ser el convidat de pedra en la festa d’uns altres: el bon paper que els professionals d’ambdós films han demostrat de cara a l’escena cinematogràfica fa pensar que s’ha obert la porta a futurs projectes de gran envergadura i a l’abast internacional.
5. L’ombra de Bella Baxter
Quan Michelle Yeoh llegeix el nom d’Emma Stone, la cara de la protagonista de ‘Pobres criaturas’ és de sorpresa. I al marge de si és una actriu sensacional (que ho és) i sap dissimular molt bé, o si realment es pensava, com quasi bé tothom, que Lily Gladstone s’emportaria l’Oscar a la millor actriu, el cert és que tenia raons sobrades per confiar en la seva victòria.
No només és la cara més visible de la molt aplaudida cinta de Yorgos Lanthimos (amb quatre Oscars), sinó que construeix un personatge, el de Bella Baxter, destinat a perdurar. El seu carisma, la seva presència quasi absoluta en el film i el seu viatge iniciàtic, en la pell d’Emma Stone, fan que entri a la galeria de personatges del setè art que recordarem amb el pas del temps.
Però Emma Stone competia, també, com a productora de ‘Pobres criaturas’ pel premi al millor film, una categoria en què també teníem Margot Robbie com a coproductora de ‘Barbie’. Qui sap si aquí tenim l’inici d’una altra tendència: actrius impulsant projectes en què hi creuen fins al punt de veure’s nominades a un Oscar.
