El cineasta, escriptor i realitzador Carlo Padial va treballar durant uns anys a ‘Playground‘, un dels principals exponents dels nous mitjans digitals que van sorgir a principis del segle XXI. D’aquella experiència, i d’altres tant de seves com de diversos companys, es nodreix la novel·la ‘Contenido’, una reflexió sobre la bombolla “millennial” que va arrasar amb les esperances de fer un periodisme diferent al dels mitjans tradicionals. De tot plegat, ens en parla al ‘Plaça Tísner‘.
La febre del contingut
El Moisès és un jove realitzador sense sort: la feina no acaba de sortir, la crisi econòmica comença a treure el cap i la seva parella, l’Erika, periodista cultural de professió, acaba de ser acomiadada d’una estrambòtica nova revista digital anomenada ‘Zenfire‘.
La seva situació sembla un cul de sac molt familiar per a tots els periodistes mil·lennistes… fins que la mateixa revista ‘Zenfire’ li ofereix fer vídeos per a ells. És una oportunitat de sortir del pou, incrementada per les perspectives maximalistes que sembla tenir aquesta publicació que s’està fent un lloc a la xarxa.
Però hi ha oportunitats enverinades. Aviat, el Moisès s’adona que, com més gran es fa ‘Zenfire’, major és l’exigència de produir contingut, cada cop més contingut, contingut que cridi l’atenció i que es viralitzi, contingut que enganxi als internautes… I mentre l’espiral obsessiva va accelerant-se, els caps del Moisès s’entrampen en els seus somnis de grandesa, els diners es gasten a grans cabassos i, al final, la bombolla acaba petant. I el que queda, després, és un panorama desolador.
De la realitat a la ficció
Carlo Padial va ser director de reportatges i de continguts originals de ‘Playground’, la revista que encarnava la moda dels mitjans digitals, que va irrompre amb força a principis del segle XXI, però que també exemplifica els seus problemes. Tot i la rellevància que va tenir a la xarxa aquesta publicació, n’hi va haver prou amb un canvi en l’algoritme de cerca de Facebook perquè l’empresa fes fallida.
‘Contenido’ representa una catarsi per tot allò viscut en aquells anys, una època de la que Carlo Padial en guarda el bon record d’una experiència intensa i formativa, però també l’amargor d’uns anys frenètics que es van acabar sobtadament.
A la novel·la es defuig el binomi simplista de personatges bons i dolents, per prioritzar la reflexió sobre un moment cabdal per a la generació “millennial”. Tot plegat amb l’humor i l’estupefacció que destapen les vergonyes d’una societat malalta i que caracteritzen l’obra literària i cinematogràfica de Carlo Padial.
El mosaic de Carlo Padial
- Una revista: ‘Playground’. En els anys de més èxit d’aquesta publicació barcelonina en línia, el nostre convidat en va ser el seu director de reportatges i de continguts originals.
- Un establiment: Bracafé. L’amor del Carlo per aquesta cadena de cafeteries barcelonina és tan incondicional que aprofita el seu magatzem per gravar el seu pòdcast ‘Media Offline’.
- Un documental: ‘Mi loco Erasmus’’. La fita de documentar l’estada d’estudiants estrangers a Barcelona és el punt de partida per a un viatge hilarant i esbojarrat, entre la realitat i la ficció, que va suposar el primer llargmetratge del Carlo.
- Un psicòleg: el doctor Portuondo. Les seves vivències amb un dels terapeutes més curiosos i carismàtics de Barcelona es van convertir, primer, en una novel·la, i, després, en una sèrie de televisió que podeu veure a Filmin.
- Un llibre: ‘Contenido’. El nou treball del Carlo analitza, des de la ficció però amb molt coneixement de causa, l’auge i caiguda dels nous mitjans de comunicació digitals sorgits a les primeres dècades del segle XXI.
- Una plaça: la de Lesseps. La frontera entre Gràcia i Sarrià – Sant Gervasi és un paisatge fonamental per a la formació de la seva sensibilitat com a escriptor… construïda a base de cafès.
