Després de 15 anys de trajectòria i una dotzena de produccions, Les Antonietes s’acomiada. El director artístic de la companyia, Oriol Tarrasón Cerdà, i la seva productora i actriu, Annabel Castan Pons, visiten ‘Plaça Tísner‘ per fer balanç i parlar del muntatge amb què diuen adeu: ‘Dona‘, un text de Queralt Riera que presenten a la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures fins al 12 de novembre.
Quan en una família hi ha mentides i secrets importants, no es pot conviure”
Veus de ‘Dona’
Tres generacions de dones —una àvia, la seva filla i la seva neta— són les protagonistes d’un text que planteja diverses situacions i violències que poden travessar la feminitat. Annabel Castan Pons, Anna Güell i Alba Sáez donen vida als tres personatges d’una obra que també es fixa en el silenci que sovint imposa la societat a tot allò que envolta el dolor o la vergonya.
La dramatúrgia de Tarrasón, amb una posada en escena elegant i trepidant que utilitza els recursos de la dansa i el so, empeny el públic al terreny de la incomoditat i el dubte i, per tant, a la reflexió.
Mai ens hem quedat en el confort. Hem arriscat i hem estat coherents”
L’adeu de Les Antonietes
La desapareguda Sala Muntaner va acollir l’arrencada del projecte de Les Antonietes en el format que la coneixem. Va ser amb el muntatge d”El mal de la joventut’, de Ferdinand Bruckner. Després va venir ‘Molt soroll per res‘, però va ser amb ‘Stockmann‘ que es van donar a conèixer al gran públic.
Les versions contemporànies de clàssics universals —com ‘Vània’ o ‘Othello’— es van convertir en part de la identitat d’una companyia que també s’ha caracteritzat per l’experimentació i l’exigència i ha anat incorporant textos de creació com ‘Un dia qualsevol‘ o ‘Mambo‘, escrits i dirigits per Oriol Tarrasón Cerdà.
El “mosaic” d’Oriol Tarrasón i Annabel Castan
- Un llibre: ‘Per què ser feliç quan podries ser normal’, de Jeanette Winterson. L’Oriol l’ha llegit recentment i li ha agradat tant que ja l’ha regalat a diverses persones.
- Una ciutat: París. L’Annabel hi va anar a estudiar teatre i té molt bon record d’aquella època en què va conèixer de prop ambient bohemi i intel·lectual de la capital francesa
- Un text: ‘Minetti, un retrat de l’artista vell’. L’Oriol fa temps que té al cap portar a escena aquest text de Thomas Bernhard sobre el compromís que implica dedicar-se al teatre.
- Un ritual: escalfar la veu i, sobretot, el cos. També fumar una cigarreta i rentar-se les dents. És la rutina de l’Annabel abans de sortir a l’escenari
- Un projecte: Les Antonietes. L’Oriol i l’Annabel són l’ànima d’aquesta companyia que s’acomiada dels escenaris amb la seva dotzena producció: ‘Dona’, que presenten a la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures
- I una plaça: l’Annabel escull la plaça de Sant Felip Neri pel record que en té de quan era un espai de silenci. L’Oriol tria la plaça de Rovira i Trias. Hi va molt sovint a prendre alguna cosa i trobar-se amb les amistats.
