Quan a la Lydia Ourahmane li van proposar exposar a la torre del MACBA va voler “tirar els murs a terra i convertir-la en un espai que acollís la ciutat”. Una idea que s’ha traduït en la mostra titulada “108 dies”, en referència a la seva durada, però també al nombre de participants. Perquè l’espai acull cada dia una proposta diferent i efímera. Es tracta d’una reflexió coral a través dels artistes i col·lectius que han ajudat l’artista d’origen algerià a conèixer Barcelona, on viu des de fa dos anys.
Estic convidant gent a casa amb temes que m’importen i sobre els que crec que necessitem pensar”
Per tant, segons explica a ‘Plaça Tísner‘, el seu objectiu és reflexionar sobre què és per a ella aquesta ciutat: “Estic convidant gent que casa amb temes que m’importen i sobre els que penso que necessitem pensar i parlar de forma crítica”. Per la Torre, ja hi han passat l’artista visual d’origen palestí Samira Bradan (dia 2), el sindicat de treballadores de la llar i les cures Sindillar (dia 9), l’activista, treballadora sexual i actriu porno María Riot (dia 17) i el duet Juaki Pesudo + ASIA (dia 19), entre d’altres.
Una proposta que vol convertir el museu en una institució porosa i permeable que es nodreix del seu context immediat tal com fa Ourahmane en la seva pròpia obra, en què reflexiona sobre migracions, colonialismes i geopolítica.
“108 dies” i una nit de cabaret
Un dels artistes que han format part de “108 dies” és Juan Villegas Antequera. Ourahmane el va conèixer quan feia de cambrer a un restaurant i va voler portar la seva història al MACBA. Villegas va arribar a Barcelona des d’Andalusia amb només 14 anys.
Era l’any 1977 i fugia de l’opressió, el caciquisme i la violència d’una societat encara arrelada en la dictadura. “La ràbia, en una ciutat d’oportunitats com Barcelona, et fa antifranquista”, explica. Aquí va trobar un espai de llibertat per ser ell mateix: el barri Xino. I un llenguatge: el cabaret.
Els cabarets s’havien convertit en artefactes polítics”
La pel·lícula protagonitzada per Liza Minnelli l’any 1972 va ser un referent per a una generació de joves que afrontaven la repressió amb plomes i lluentons al damunt d’escenaris com el de la Bodega Bohemia, el Kit Kat Club o el Barcelona de Noche.
Inspirats en els locals berlinesos, “els cabarets s’havien convertit en artefactes polítics en què llançàvem missatges a través de l’humor”, recorda Villegas. Ell actuava com a Manila Montiel, un nom artístic amb el què s’ha retrobat al MACBA més de 20 anys després: “T’havies de posar un sobrenom perquè no et trobessin”.
