En aquesta conversa amb Joan Barril de març del 1998, Albert Ràfols-Casamada explica la seva rutina de treball i confessa la inquietud que sent quan està treballant en un quadre i nota que “aquells elements encara no estan lligats, que cada un va pel seu compte”, perquè “s’ha d’aconseguir que la tela sigui una unitat”.
Els qui se senten desconcertats o incapaços a l’hora de llegir els codis de l’art contemporani, aconsella que quan vagin a una exposició “deixin tots els prejudicis fora i entrin amb l’estat més pur possible de percepció”. Anima a “posar-se en una situació d’obertura, de cocreació”, de manera que el propi espectador “en trigui també alguna cosa personal”. Reconeix que aquesta aproximació “requereix un cert aprenentatge” però que aquest “es pot fer únicament proposant-s’ho i anant a veure pintura” perquè “amb la pintura t’hi has d’obrir, t’hi has de deixar anar i respirar-la, veure què et diu”.
El que va ser un dels fundadors i professors de l’escola EINA, reivindica que amb aquesta institució van intentar “intervenir artísticament, des del punt de vista de depuració de l’entorn, en la vida quotidiana” i es mostra molt crític amb alguna de les institucions museístiques del país.
Durant l’entrevista, Ràfols-Casamada recorda els seus anys d’estudiant d’arquitectura i com la decisió de dedicar-se plenament a la pintura i passar uns anys a París van marcar la seva etapa d’aprenentatge. Amb la perspectiva d’una trajectòria consolidada comparteix també idees i sensacions sobre la figura, la funció i la percepció social de l’artista. “El pintor el que busca és sorprendre més que agradar d’una manera reiterativa”, assegura. També considera que el compromís amb el context és important i que “s’ha de marcar les idees quan és necessari, però això no ha d’interferir en el treball personal de creació”.
En qualsevol cas, aposta per una societat amb més presència i prestigi de les humanitats i lamenta que “no és el mateix estar informat que estar instruït” i que recentment “s’ha donat molt més valor a la informació que a la formació que t’ensenya a pensar pel teu compte. Com a antídot, la lectura, “una de les fonts de cultura fonamental”.
