‘Diuen que jo soc avantguardista, jo ho nego. Jo soc de la meva època’. Així defineix la seva mirada creadora Joan Brossa. A l’hora de valorar els llenguatges artístics contemporanis, des de la seva perspectiva, el que succeeix és que ‘de creadors, n’hi ha molts de rereguardistes i, en general, la cultura és una mica rereguardista.’ Per això, per comparació, es tendeix a pensar que ‘el d’avui és un avantguardista però no ho és, és l’altre que és un rereguardista’. 

En aquesta conversa amb Joan Barril, Brossa repassa alguns dels seus poemes recents i n’explica el vincle amb l’actualitat del moment. En un context electoral, explica com va sentir la necessitat d’escriure un poema entorn del concepte de consens. ‘Jo en això no hi crec’ assevera. També defensa la seva llibertat com a creador i assegura que no realitzaria una obra, per exemple, per a la infanta Cristina. 

Seguint el fil, exposa el seu desencant amb la classe política. ‘Hi ha d’haver una ideologia’, però ‘ara no hi ha cap partit que vulgui canviar la societat volent ser-hi’ i ‘això fa mal, és un fre a la història’, critica. 

En clau catalana afirma: No tinc la sensació de ser desgraciat però tinc la sensació de pertànyer a un poble desgraciat’ i confessa que esperava que ‘el postfranquisme seria d’una altra manera’. De totes maneres també es mostra crític amb les formacions catalanes: creu que el Partit Socialista Unificat de Catalunya ‘s’hauria de renovar’, ‘fer un examen de consciència ben fet’, i titlla d’intransigent l’‘oficialitat’ que, assegura, ‘és una cosa massa travada, on hi ha massa privilegis i massa concessions.En un context més global, assegura que no està preocupat per l’ascens de l’extrema dreta a França i considera que ‘n’hi ha molta, de gent d’esquerra’, encara que ara sembli que està ‘una mica a la rereguarda’. 

Preguntat per la seva imminent participació en la Biennal de Venècia, Brossa explica que hi portarà els seus ‘millors muntatges’ però treu importància als reconeixements: ‘sempre és afalagador però per mi no és bàsic’, diu. En la mateixa línia, en relació amb les obres que ha realitzat a la ciutat assegura que ‘la qüestió és que els agradin’ encara que la gent no en conegui l’autoria i, de fet, critica que ‘hi ha vegades que l’artista és una vanitat amb cames’. En aquesta mateixa línia, també es fixa en la figura del crític que, a parer seu, ‘està una mica equivocada’ perquè la seva funció ‘és orientar l’espectador davant de l’obra’ però en canvi ‘generalment explica el que li agrada a ell’.