Una de les institucions de Barcelona més conegudes internacionalment és la Fira de Barcelona. Però, paradoxalment, la Fira de Barcelona és a l’Hospitalet. Aquest és només un exemple de la relació, a vegades complexa, entre totes dues ciutats.
Antonio Baños explora la relació d’amor i odi entre aquestes dues ciutats amb Ireneu Castillo, historiador, president de Perseu (Associació per la Defensa del Patrimoni de l’Hospitalet) i autor de ‘1001 curiositats del Baix Llobregat i de l’Hospitalet’.
A les portes de Barcelona
Castillo adverteix, d’entrada, que malgrat les dimensions i la importància de l’Hospitalet, la seva història ha quedat eclipsada per la de Barcelona.
La història de l’Hospitalet es remunta a l’època del ibers i segueix amb l’ocupació romana i l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, un dels primers assentaments de la zona. Però el nom de l’Hospitalet prové d’un petit hostal que hi havia a prop de l’ajuntament actual i que servia per allotjar les persones que anaven cap a Barcelona i s’havien d’esperar que obrissin les muralles. A més, hi havia un petit hospital de la Creu Blanca. Hostal i hospital eren situats en un antic ramal de la via Augusta romana.
El canal de l’èxit
Una altra fita clau en la història de l’Hospitalet va ser la construcció del canal de la Infanta el 1819. Aquest és un dels canals de reg més importants de la història de Catalunya. Partint de Molins de Rei, portava aigua a tota la banda esquerra del delta del Llobregat. Travessava Molins de Rei, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet, el barri de Sants de Barcelona i desembocava sota el far del Morrot. Gràcies al canal, tota la zona va convertir els conreus de secà en conreus de regadiu. Durant la Primera Guerra Mundial, els camps del delta del Llobregat es van convertir en l’horta d’Europa. S’hi van arribar a fer quatre collites l’any. Aquest èxit comercial va enriquir els propietaris, que van començar a necessitar mà d’obra i això va comportar un creixement demogràfic.
El gran salt demogràfic
Però l’autèntic salt demogràfic de l’Hospitalet es va produir al segle XX. Cap al 1915, la població era d’unes 15.000 persones. En aquella època, la població anava des dels dipòsits de Sant Pere Màrtir fins a la platja, al port de Barcelona actual. La densitat era, per tant, alta, i calia espai nou per a la gent nouvinguda. El sòl a l’Hospitalet era molt més barat que a Barcelona i, de seguida, es van començar a construir habitatges per a la gent que treballava a l’horta i per als obrers de les fàbriques de la ciutat veïna. En els anys 60 i 70 van arribar a l’Hospitalet unes 150.000 persones. El negoci immobiliari va ser molt important per a alguns.
L’Hospitalet, no Hospitalet
Més enllà de l’horta, l’Hospitalet actual té una cara més moderna i emblemàtica, si és que això es pot objectivar. Són les noves edificacions, encapçalades per l’edifici Hotel Porta Fira, de l’arquitecte Toyo Ito. Per Castillo, tot i estar al terme municipal de l’Hospitalet, aquesta zona no és l’Hospitalet. Per ell, l’Hospitalet, en aquesta banda, és Bellvitge i Gornal. La Gran Via, que divideix en dos el municipi, és una via d’entrada a Barcelona que no beneficia gens l’Hopitalet i els nous edificis fan més servei a la capital catalana que als barris que l’envolten.
Castillo explica que durant els anys 80 es va fer un esforç per crear un sentit d’identitat i de pertinença a l’Hospitalet. En aquella època hi havia uns certa percepció que l’Hospitalet era un suburbi de Barcelona. Encara avui, hi ha qui pensa que n’és un barri, especialment els barris de la Torrassa o la Florida.
Barcelona pren pedaços de l’Hospitalet
Barcelona no ha engolit mai l’Hospitalet, com sí que ha fet amb altres poblacions veïnes del pla de Barcelona. Tot i això, el 1920, la gran ciutat va prendre 909 hectàrees de camps per fer-hi la Zona Franca, encara que després no es va arribar a fer. També es va quedar amb 53 hectàrees de la zona de Finestrelles el 1933. El motiu de tanta voracitat és que la burgesia catalana buscava terrenys per construir i a la banda de l’Ebre ja no n’hi havia. I malgrat l’oposició dels veïns a determinats plans, els inversors, en connivència amb el govern de Madrid, van fer allò que els va plaure. De fet, els plans de la burgesia barcelonina pretenien envair fins a 150 metres per sobre de la Gran Via actual. Fins i tot la construcció del metro, amb l’estació de Santa Eulàlia, estava pensada per a aquesta nova ocupació i no pas pels veïns. La prova n’és que el metro no va arribar a l’Hospitalet centre fins al 1980.
