Desirée Bela-Lobedde, assegura que la dona negre ha estat sotmesa al cànon de bellesa femení que se’ns ha presentat com a únic: el de la bellesa blanca eurocèntrica.
Ens han fet creure durant molt de temps que amb el nostre cabell no es podia fer res.
Des d’allisar-se els cabells durant hores fins a aclarir-se el to de pell amb productes químics agressius, tot per mirar d’atansar-se a la bellesa caucàsica i prosperar a la vida, perquè hi ha idees que han calat en la societat en general, com ara que hi havia feines que les dones negres només podrien aconseguir si duien els cabells llisos.
Una submissió que l’activista anomena “esclavisme estètic”, i que és una font de desigualtats, malestars, ansietats i angoixes. assegura l’activista, Desirée Bela-Lobedde és l’autora del llibre ‘Ser mujer negra en España’ (Plan B), en què explica les seves vivències de forma amena i distesa.
Descolonitzar el cos
La pressió social i econòmica “porta a totes les dones que no entren en aquest cànon a voler-s’hi apropar, per moltes raons”. Ella convida a entendre com funciona el racisme, també en l’àmbit estètic, per poder-se alliberar i abraçar la bellesa natural.
Ens hem de descolonitzar el cos… Estem en una construcció identitària constant, pensant qui som, què som.
Creu que aquesta imposició d’una única bellesa com a possible encara és més gran i colla encara més les persones afrodescendents quan estan a la diàspora, és a dir, fora de l’Àfrica.
Bela, catalana de naixement i pertanyent a una família original de Guinea Equatorial, creu que “Els homes negres també estan sotmesos a moltes formes de racisme però un home negre no té tants problemes amb el cabell”, explica, per distingir la influència que té segons el gènere aquestes imposicions estètiques.
Les discriminacions de tota mena segueixen marcant les persones negres, i de fet Bela va fer-se coneguda fa uns anys per uns comentaris racistes que va rebre per YouTube i que la plataforma, per contra, no va considerar que ho fossin.
“Top 3” d’ofenses
Preguntada sobre quines són les ofenses recurrents dels blancs respecte als negres, Bela indica que “continuem tenint problemes amb el ‘blackface'”, és a dir, que gent blanca es pinti la cara de negre per imitar un negre. Un exemple clar d’aquest estereotip és la cavalcada de Reis, en què tradicionalment el seguici del rei Baltasar duu la cara pintada de negre. “Prou d’això, és ofensiu”, critica. Precisament, iniciatives com Baltasar de Veritat intenten des de fa uns anys erradicar el “blackface” de les cavalcades.
També qüestiona la idea d’un imaginari en què la persona negra està vinculada a l’exotisme, a allò de fora, estrany i animal.
Una altra ofensa que també té molta teca és que a les dones ens diguin que per ser negres som molt guapes… També es vincula la persona negre a l’exotisme.Jo no soc exòtica, exòtica és una fruita
I per acabar, tot i que en podria esmentar “moltes més”, l’ofensa que tanca el”top 3″ és la que, conscientment o inconscient, fa aquella gent que li diu: “M’agradaria ser negra” o aquella altra que afirma: “A l’estiu estic gairebé tan morena com tu”.
