El carrer de Montcada, en ple barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, és un dels més importants de la història de Barcelona. Durant segles, aquest carrer va ocupar un lloc central en els negocis i el poder polític de la ciutat, tant per la gent que hi vivia com per la seva situació, a prop del port i de les institucions.
L’Antonio Baños recorre aquesta històrica via acompanyat de Rafa Burgos, historiador i periodista, que organitza visites guiades basades en el gran llibre ‘El carrer de Montcada’, d’Albert García Espuche.
Carrer de nobles?
Del carrer de Montcada sempre s’ha dit que era un carrer de rics. Però aquest és un del mites que desmunta García Espuche. Al seu llibre adverteix que era un carrer “amb nobles” i no pas “de nobles”. És a dir, que hi vivien nobles però ni hi eren majoritaris. Aquests nobles buscaven un lloc ben comunicat amb el port per facilitar els seus negocis. També a la vora de Montcada hi ha la capella d’en Marcús, i una mica més enllà, el Mercat de Santa Caterina, antigament, el convent de Santa Caterina, el lloc on es reunia el Consell de Cent, el govern de la ciutat.
Palaus o cases?
Un altre dels mites que cal desmuntar, segons Espuche, és que els coneguts palaus del carrer no eren tal, sinó cases amb aparcament per als carros i magatzems per atendre la gran activitat econòmica que hi havia. En època medieval, d’aquestes cases en deien albergs. A diferència del que passava amb la noblesa d’altres llocs, com ara Madrid, els nobles catalans vivien a la part alta dels seus negocis, i a sota hi tenien l’activitat comercial.
El Palau Puiguriguer i un comerciant orgullós
Al principi del carrer Montcada, al número 1, hi ha el Palau Puiguriguer, que havia estat durant anys la seu del Museu del Mamut. Ara hi ha una botiga de bicicletes. A l’entrada del palau hi ha una placa que explica una anècdota curiosa del seu propietari i demostra la importància de la celebració del Corpus a Barcelona al voltant del segle XVIII. La placa en qüestió testifica que el dia de Corpus del 1762, en plena celebració, es va posar a ploure. Per aquest motiu, la comitiva que duia el sagrari es va refugiar al portal d’aquest palau. Això va omplir de joia i orgull al seu propietari, un ric comerciant anomenat Puiguriguer, que va immortalitzar el moment amb una placa.
Palau Dalmases: flamenc i tapes
Actualment, al carrer de Montcada queden pocs palaus a mans de propietaris particulars: el Palau Dalmases i poc més. La resta són a mans d’inversors i de museus, com el Picasso, que n’ocupa cinc, o l’Etnològic i de Cultures del Món, que n’ocupa dos.
La família Dalmases, marquesos de Vilallonga, són encara els propietaris del palau del número 20 del carrer de Montcada. Avui, però, el tenen llogat i s’hi fan espectacles de lluita medieval, de flamenc o d’òpera. També s’hi pot menjar unes tapes. El paradís, doncs, del turista despistat. Però aquesta activitat comercial no li és estranya al carrer, que en època medieval era plena de comerços.
L’Ajuntament de Barcelona mai ha fet un pla d’usos pels palaus del carrer, encara que sovint se n’ha parlat. De fet, durant anys, aquesta zona va estar força deixada i va ser gràcies a l’establiment dels museus, sobretot el Picasso, que es va preservar. Va ser als anys 70 i 80 que es va plantejar la possibilitat de convertir el carrer en un eix cultural.
Un altre palau amb un futur incert pel que fa l’ús és el de Vilana. Ara està en obres i encara hi viuen alguns veïns de lloguer. Fa un temps hi havia hagut la Galeria Maeght.
El tram de les tabernes
A la zona del carrer de Montcada més propera al passeig del Born hi havia hagut, històricament, adrogueries i tabernes. Una de les cases d’aquest tram és la casa Bru, de la família a la qual pertany l’escriptor Xavier Bru de Sala. Als baixos d’aquesta casa hi havia dues tabernes: la del Gall i la del Lleó. En aquesta segona s’hi venia un tabac de molta reputació que s’exportava a ciutats de l’estranger.
