El mes de maig del 1348, Barcelona va ser víctima de la pandèmia més gran coneguda fins aquell moment. La pesta negra, com es va anomenar, va sorgir a la Xina i va arribar fins a Europa, on van morir milions de persones.
Antonio Baños es troba amb José Enrique Ruíz-Domènec, catedràtic d’història medieval de la UAB i autor del llibre ‘L’endemà de les grans epidèmies’ per parlar de les pandèmies històriques de Barcelona i, sobretot, de com serà l’endemà de la pandèmia de la covid-19.
S. XIV, la pesta negra
Ruíz-Domènec recorda que, fins avui, la pesta negra del segle XIV havia estat l’epidèmia pitjor i més coneguda de la història: la més mortífera, però també la més literària, com ho recorda l’obra de Boccaccio ‘Decameró’. En la seva obra, Boccaccio ja parla de termes que avui, per desgràcia, són ben coneguts: quarantena, confinament, etc. Però per Ruíz-Domènec, la covid-19 està avançant la pandèmia de pesta negra en repercussió social i econòmica.
Quan la pesta negra va arribar a Barcelona a través d’un vaixell de Gènova, les notícies de la pandèmia ja feia temps que corrien per la ciutat per la correspondència mercantil. La situació era d’incertesa i de por, tal com ha passat el 2020.
S. XVII, la pesta bubònica
Al segle XVII, Barcelona va tornar a patir una altra epidèmia. Aquesta encara va sorprendre més, perquè al segle XVII la ciència va prendre un paper preponderant a la societat i hi havia la idea que podia amb tot. Però abans de l’epidèmia hi va haver tres successos determinants: un canvi de clima demolidor, conegut com “la petita edat de gel”; una guerra religiosa, i un desequilibri polític de grans dimensions. Aquest magma va afavorir l’arribada de noves epidèmies, com ara la pesta bubònica.
L’endemà de les epidèmies
Ruíz-Domènec està convençut que d’aquesta epidèmia el món se’n sortirà gràcies a la vacuna i al coneixement de la història. Diu que el problema principal és mèdic, però després cal ampliar el zoom als problemes socials, culturals, econòmics i polítics. En aquest terreny, els historiadors, coneixedors del que ha esdevingut en el passat, són clau per establir territoris de debat.
La història permet reconèixer que coses que semblen noves, però que ja s’han produït en el passat: canvi climàtic, pandèmies… Però, sobretot, els canvis socials després de les pandèmies. Ruíz-Domènec creu que aquesta pandèmia també serà motor de canvis socials.
Allò que passarà després de l’epidèmia, no s’assemblarà gens al món anterior”
Acceptar el canvi
En les pandèmies anteriors que ha viscut la humanitat, ja sabien que el món canviaria. Els historiadors que les van viure ja n’eren conscients. El gran historiador Procopi sabia que l’epidèmia que va tenir lloc a Constantinoble, a l’Imperi Romà d’Orient, canviaria el món. Era conscient que el fet de no acceptar aquest canvi, podia provocar la desaparició. Per Ruíz-Domènec, aquesta és la clau:
Qui no surti de la pandèmia amb un canvi profund, col·lapsarà”
Ruíz-Domènec opina que el canvi morfològic del segle XXI serà profund perquè la geopolítica, a partir d’ara, serà a partir de tres grans blocs i això demanarà molta reflexió.
Canvi de paradigma
El llibre de Ruíz-Domènec, més enllà de les gran epidèmies de la història, aporta algunes solucions. La qüestió principal és crear un nou sistema de valors i un nou ordenament econòmic que permetin el canvi indispensable per respondre a l’epidèmia. Parla de crear valors nous a la sostenibilitat de l’economia, un urbanisme, una tecnologia i fonts d’energia més sostenibles.
