Aquest 2021 es compleixen 100 anys de la primera publicació de la revista infantil ‘Pulgarcito’, de la ja desapareguda Editorial Bruguera
L’Editorial Bruguera va ser una part molt important de la ciutat de Barcelona, especialment al barri del Coll. Fundada el 1910 per Joan Bruguera Teixidó, el seu primer nom va ser El Gat Negre. Al 1921 Bruguera va crear ‘Pulgarcito’ com a resposta a una altra revista mítica de l’època, el ‘TBO’, de Buigas, Estivil i Viñas.
Els primers passos de ‘Pulgarcito’
La revista ‘Pulgarcito’ combinava relats, articles, passatemps i acudits amb historietes de còmic. A la seva primera època es van publicar 850 números en un període de 15 anys. Durant la Guerra Civil, l’editorial El Gat Negre va seguir funcionant, però gestionada pels seus propis empleats. Durant el conflicte, es van publicar 48 números més de la revista.
Carpanta el personatge de la postguerra
L’any 1939, els germans Francisco i Pantaleón Bruguera van decidir posar a l’empresa el nom familiar en honor al seu pare Joan Bruguera, el fundador. I així va ser reconeguda ja fins al seu tancament el 1986. Però la postguerra va impactar en els personatges i les històries. L’exemple més clar va ser l’aparició de Carpanta, creat per l’autor José Escobar i aparegut al ‘Pulgarcito’ el 1947. El personatge viu sota un pont, sense família i sense feina. L’objectiu principal és aconseguir menjar. De fet, el nom procedeix del mot col·loquial “carpanta”, que significa literalment “fam violenta”. No és l’únic personatge que passa fam: Don Pío i Doña Urraca, per exemple, sempre es queixaven que tenien gana.
Francisco Ibáñez, l’emblema de la bruguera
Ibáñez és considerat part de l’anomenada segona generació o generació del 57 de l’Editorial Bruguera. Ja des de ben petit va mostrar interès en el món de la il·lustració: va dibuixar un ratolí en un tros de paper de diari, que el seu pare va portar a la cartera durant la resta de la seva vida.
L’any 1958 es va crear ‘La familia Trapisonda’, que podríem resumir com les desventures d’una família de classe mitjana tirant cap a baixa. El protagonista, Don Pancracio, té com a contrapunt la mascota de la família, un gos anomenat Atila que el detesta profundament.
L’any 1961 va arribar una de les seves obres més originals: ’13 Rue del Percebe’. Es tracta d’un edifici de veïns on cada habitacle fa de vinyeta. Ja que és com si miréssim dintre de la intimitat d’aquestes persones, no es llegeix com un còmic habitual, sinó que es pot gaudir en qualsevol ordre.
Dos anys després va aparèixer ‘El botones Sacarino’, el 1963, basat en els personatges belgues Gastón Lagaffe i Spirou. Durant 1964, va néixer ‘Rompetechos’, un senyor molt baixet i molt, molt curt de vista que sempre confon el que té al davant amb resultats divertits. El 1966 es va estrenar ‘Pepe Gotera i Otilio, chapuzas a domicilio’, dos paletes que fan de tot menys treballar i que acaben destrossant tot el que toquen.
Fama internacional de Mortadel·lo i Filemó
‘Mortadel·lo i Filemó’ comporta un punt i a part en la història del nostre còmic. Creats per Ibáñez el 1958, tracta de dos agents secrets que sempre s’espavilen per embolicar la troca i fallar fins a la més senzilla de les missions. Les històries de Mortadel·lo i Filemó van passar de ser part de les revistes a tenir les seves pròpies històries llargues, la primera de les quals va ser ‘El sulfat atòmic’, el 1969.
Els seus periples han gaudit de molta popularitat arreu del món, especialment a Alemanya, on es publiquen amb el nom de ‘Clever & Smart’ (“El llest i l’elegant”).
