Michelangelo Antonioni va debutar el 1943 amb el curtmetratge documental ‘Gente del Po’, que no es va poder veure fins al 1947 a causa de la Segona Gerra Mundial. Els llargmetratges van arribar a la dècada dels 50 amb ‘Crónica de un amor’ i ‘El grito’, però aviat va abandonar el neorealisme. Entre 1959 i 1961 va rodar l’anomenada trilogia de la incomunicació: ‘L’aventura’, ‘La nit’ i ‘L’eclipsi’. Antonioni posava l’accent en les crisis vitals i l’avorriment existencial de l’alta societat, amb un paper rellevant dels personatges femenins, molts dels quals va interpretar magistralment Monica Vitti, la seva actriu fetitxe.
Per al crític Luis Aller el cine d’Antonioni marca noves vies d’exploració sobre el drama i un concepte de l’espai inèdit, així com una constant experimentació cromàtica. Una filmografia que va generar en una part del públic incomprensió i rebuig per la seva raresa innovadora.
“Tot plegar van situar el nom d’Antonioni entre els líders de l’avantguarda cinematogràfica fins tenir categoria de mite.”
‘L’aventura’ tracta sobre la desaparició d’Anna (Lea Massari) durant un viatge en vaixell pel Mediterrani, i la recerca conseqüent per part del seu amant Sandro (Gabriele Ferzetti) i la seva millor amiga (Monica Vitti).
Consulta la fitxa tècnica de ‘L’aventura’
L’aventura del rodatge
El rodatge de ‘L’aventura’ va ser força complicat, amb moltes dificultats tant per la localització com pels problemes econòmics amb mig equip en vaga. Una polèmica que va seguir el dia de l’estrena al Festival de Canes amb escàndol i xiulades, titllant la cinta d’obscena. A favor hi tenia la carta que 35 personalitats del cine i la crítica amb Roberto Rosellini al capdavant feien costat a la pel·lícula, gràcies a la qual ‘L’aventura’ va rebre el Premi de Jurat al festival de cinema de Canes i va convertir Mónica Vitti en un estrella internacional.
L’anàlisi del film ‘L’aventura’
El crític de cine i professor Luis Aller ens fa una anàlisi magistral de la pel·lícula i les tècniques cinematogràfiques d’Antonioni. ‘L’aventura’ és una cinta amb un ritme i una composició visual inusual, que destaca la psicologia dels personatges i el seu estat d’ànim com a eix narratiu. Una obsessió per la incapacitat d’expressar els sentiments i la incomunicació representades en moltes escenes envoltades de penya-segats com els que viuen els personatges sempre a la vora de l’abisme.
