Laura Farré Rozada

Aïda Camprubí: Dir que la Laura Farré Rozada és només pianista o matemàtica és perdre tota l’envergadura de la seva feina com a investigadora. Està graduada a l’ESMUC i a la Royal College of Music de Londres, a part de la UPC. Actualment també desenvolupa un mètode per memoritzar música, és articulista i conferenciant. El seu debut ‘The french reverie’ arrisca i escarva entre els compositors contemporanis menys tòpics. Avui coneixereu algunes de les seves reflexions inesgotables en el nostre plató.

Hola Laura, benvinguda.

Laura Farré: Moltes gràcies.

Aïda Camprubí: M’encanta que siguis una persona superversàtil, podríem parlar de matemàtiques, podríem parlar de música, podríem parlar de la memòria, de l’educació… així que triarem uns quants d’aquests temes i la resta dels telespectadors que tinguin ganes de coneixe't que investiguin perquè Déu-n’hi-do!

Quan vaig començar-te a llegir el que em cridava molt l’atenció és que vas fer paral·lelament a la UPC la carrera de matemàtiques i estaves estudiant també a l’ESMUC, música. El fet que les fessis les dues alhora, com va ser? Era perquè creies que eren complementàries, que necessàriament si volies si volies estudiar una amb profunditat havies de conèixer l’altra o per què vas triar portar-les alhora i com ho durs, perquè devia ser bastant complicat.

Laura Farré: Sí, vas en evolució, jo el principi i el que volia fer... doncs m'interessa les dues vessants i no volia renunciar-ne a cap. I llavors vaig començar a fer la carrera de matemàtiques, vaig fer les proves a l'ESMUC i, a poc a poc, vaig veure que realment les dues aparentment no tenien connexions però que a mi em satisfeia i em sentia feliç poder explorar aquests dos mons.

És clar, com molt bé has comentat, jo tenia molt poc temps lliure, estava completament dedicada estudiar i el que vaig començar a fer va ser intentar incorporar les matemàtiques a la meva pràctica musical. Intentar buscar estratègies en què les matemàtiques em poguessis ajudar, a aprendre més ràpid les obres i a partir d'aquí vaig començar a utilitzar les matemàtiques també per memoritzar, i això és el que de fet em va permetre poder tirar endavant.

Aïda Camprubí: De fet, el sistema que estàs desenvolupant ara amb la teva tesi de final de carrera té a veure amb això, reduir els elements d’una partitura, d’una peça fins al mínim i després tornar-ho a construir per assimilar-la. Això també ho he sentit a dir, que has hagut de treballar tu sola perquè no es donen eines per aprendre a memoritzar a l’escola.

Laura Farré: Exacte. De fet, els músics de música clàssica, els intèrprets de música clàssica, especialment els pianistes, s’espera que sempre toquem de memòria. I és molt curiós que a la vegada no t’ensenyen com aprendre a tocar de memòria. Llavors, el que acabes fent és desenvolupar la teva pròpia estratègia per poder assolir el que s’espera de tu com a professional. El problema d'això és que molts intèrprets els suposa un factor extra pel que fa al pànic escènic i aquesta és una de les coses més recurrents en els músics. Per tant, el que estic fent amb la meva tesi doctoral actualment és veure quines estratègies, utilitzant les matematiques a mi m’han servit, i estic desenvolupant un mètode per tal de tenir diferents tipus d’opcions quan tinc una partitura. I a partir d'aquí, doncs, veure si aquestes estratègies que a mi em funcionen, per tant aquest mètode que estic desenvolupant, també pot ser viable per altres persones i si en un futur això es pot implementar en l'ensenyament musical.

Aïda Camprubí: És clar, perquè tu amb les matemàtiques hi estàs molt familiaritzada i potser és un mètode que et funciona molt bé, però a veure com….

Laura Farré: Exacte, s’ha de veure també com reaccionen les altres persones. Potser és una cosa que només funciona per mi o bé potser té un impacte molt gran en altres pianistes.

Aïda Camprubí: És clar, potser d’aquí a uns anys t'haurem de veure fent conferències o aplicant el teu mètode a les escoles. Seria increïble, em faria molta il·lusió que fos així. Això és una cosa que et caracteritza també, que a part d’artista, també ets molt divulgadora perquè fas conferències explicant aquest mètode, explicant també tot el tema que envolta el teu disc de rescatar compositors, a part escrius articles que es poden llegir al web de l’ESMUC. Ho recomano moltíssim perquè són uns articles molt complets. Creus que la teva feina com a artista va lligada a la feina com a docent, per què ho lligues tant tu almenys personalment?

Laura Farré: Bé, jo crec que en general la música clàssica necessita fer una feina divulgativa molt gran perquè a diferència de fa uns quants segles, actualment hi ha molts estils musicals i, per tant, la música clàssica no deixa de ser un estil més. I cada vegades és un estil més reduït perquè la influència de música més comercial o que té un impacte molt més gran a la societat d’avui en dia, l’està arraconant.

Després la música té un altre problema que potser és la carrera que comences des de més jove. Jo vaig començar a tocar el piano quan tenia cinc anys. Per poder-te plantejar ser concertista de música clàssica has de començar molt, molt jove. Hi ha gent que comença potser als 10, però això és el màxim, no es donen molts casos més tard. Què passa? Com està estructurat el sistema musical en el nostre país, dins de l’educació obligatòria, la música té un pes molt petit. Si tu no estudies música, al Conservatori és molt dificil que puguis desenvolupar una apreciació per aquesta música, és una música que requereix molt d’estudi, requereix formar-te, llegir molt, escoltar un agran varietat de compositors per entendre un estil musical que avui en dia ja no és latent, perquè avui tenim la música a través d'unes altres estructures.

Llavors, per una banda, jo crec que el que s’ha de fer precisament és divulgar aquesta música, donar eines perquè el públic s’hi pugui apropar sense por, d’alguna manera trencar aquesta barrera elitista, ara mateix amb la música clàssica i, a més a més, en el meu cas jo toco música contemporània que són compositors que encara són vius, que estan escrivint música clàssica avui en dia, o són compositors que recentment han mort. Però aquesta música encara és molt més complexa que la música clàssica perquè té molta menys difusió i el llenguatge que utilitza està molt allunyat del que seria fins i tot l’harmonia tradicional del pop.

Per tant, jo crec que tinc una doble funció aquí, tinc la funció d'apropar la música clàssica i a més a més la música contemporània que és la amb la que jo m'especialitzo.

Aïda Camprubí: Quan dius que té poca divulgació és perquè suposo que la música clàssica dels principis, com que era l’única música predominant, sí que tenia moltes més eines i encara ara es recorda perquè fa molts anys que ens acompanya, però la contemporània es troba amb el doble handicap, oi? Que és nova i que, a més a més, està fent servir unes estructures que no hi estem acostumats.

Tant de bo també escriguis un llibre o puguis continuar explicant-nos-ho així… Em fa pensar, ja t’ho han dit en diverses entrevista amb els James Rhoad, que fan una mica de labor en acostar-nos i fent-nos perdre aquesta por, per una cosa que també has dit en altres entrevistes que també es consumeix d’una manera molt elitista, oi? Que no ho és d’elistisa, al principi era la música del poble, oi?

Laura Farré: Exacte, sí, sí.

Aïda Camprubí: Parlem del teu disc. El teu disc ve molt influenciat pel teu professor de piano, que és francès. I on tu has agafat autors desconeguts i obres desconegudes d’aquests autors i els has recollit en un debut que normalment hauria de ser, doncs, peces clàssiques que tothom pugui reconèixer i que tingui ganes d’escoltar. I tu has fet completament al revés, oi?, amb aquesta feina de reivindicar-ho. Parla’m una miqueta de per què els vas triar, si tots són francesos o no són francesos, i quin és el concepte que hi ha darrere d’aquest disc.

Laura Farré: Quan vaig plantejar fer el disc, una de les coses que vaig observar és que tothom que fa un disc de debut, precisament com molt bé deies tu, doncs agafen els quatre compositor coneguts i a partir d'aquí ho presenten. A mi em va semblar que el mercat en si ja estava molt saturat de les mateixes obres de sempre i tampoc no creia que fos una fórmula que a mi em representés. Jo, durant els meus estudis, doncs sempre m'agrada tenir la ment molt oberta, sempre he tingut una sensibilitat especial per a la música del segle XX, per a la música contemporània i vaig decidir doncs fer una aposta arriscada i poder incorporar en el meu disc de debut, tots aquells compositors que per mi havien sigut importants fins aquell moment.

Per fer això, doncs evidentment vaig tirar de la música francesa, també per la influència que jo vaig tenir amb el Jean-François Dichamp, que va ser el meu professor de l’ESMUC, i quan vaig començar a estudiar a Londres, doncs vaig seguir amb aquesta afició per la música francesa. I em vaig plantejar de quina manera puc explicar la història de la música del segle XX des de la vessant de França. I em vaig adonar que no era només suficient fer-ho amb compositors francesos perquè França s'ha caracteritzat especialment per atraure molt de talent a escala europea i i també per ser una gran influència en altres compositors europeus. Llavors el disc conté obres de quatre compositors francesos i després hi ha una obra d'un compositor búlgar, que és Vladimir Djambazov.

Aïda Camprubí: Que és la que tanca el disc?

Laura Farré: Sí, és la que tanca el disc i va ser amb el primer compositor que vaig treballar. Vaig anar a Bulgària a tocar per ell i hi vam col·laborar. I després hi ha una obra d’un compositor finlandès que es diu Joel Järventausta, que vam ser companys d’estudis a Londres i em va escriure aquesta obra especialment per mi.

Aïda Camprubí: Guau!

Laura Farré: Sí, sí… i després hi ha una obra d’un israelià que es diu Ofer Ben-Amots...

Aïda Camprubí: Que parla sobre l’Holocaust.

Laura Farré: Que parla sobre l’Holocaust, i que era una obra que donava un valor afegit al disc perquè la sonata de Dutilleux, que és l’obra cabdal, és una obra que dura uns 25 minuts que es va escriure just després de la Segona Guerra Mundial i hi va haver un canvi bestial en com els compositors clàssics van decidir descriure la societat a partir de la música. Per tant, la idea del disc és un somni que repassa compositors cabdals de la música francesa, com aquests que han influenciat altres compositors europeus i com aquests altres compositors europeus també ens poden contextualitzar la història darrere les obres.

Aïda Camprubí: Guau! És increïble! Per acabar m’agradaria saber també un petit llaç que li has posat al disc i que comença i acaba amb dues danses, una dansa barroca i aquesta dansa búlgara de la qual hem parlat. Com és que has triat aquestes peces per començar i acabar-lo?

Laura Farré: Sí, l’obra de Thierry Escaich està basada en una dansa barroca, concretament del compositor Jean-Philippe Rameau, que era un compositor barroc del segle XVIII i l’obra de Vladimir Djambazov està basada en una dansa folklòrica búlgara. Llavors a mi em semblava una idea molt interessant de poder fer el recorregut del disc veient diferents tendències, diferents estètiques musicals i acabar amb com un compositor de Bulgària, que pot fer servir el mateix recurs que un compositor francès. Quines són les diferències i quins els paral·lelismes?

Crec que també és una molt bona manera que l'oient quan acabi, enllaci i sigui com aquest somni en què no saps gaire bé qui ha influenciat a qui. Hi ha un mestissatge de cultures que crec que és molt interessant.

Aïda Camprubí: És clar que ha portat què a on. Al final tots venim una miqueta del mateix lloc, o podem arribar-hi.

Moltíssimes gràcies per venir aquí a presentar-nos la teva música i també les teves paraules i totes les teves reflexions. Anem a escoltar-te a tocar i res, benvinguda.

Laura Farré: Gràcies a vosaltres.

Aïda Camprubí: Escoltem ara la Laura Farré Rozada en directe des del plató.