Música i matemàtiques, investigació i divulgació, es fusionen en la persona de Laura Farré Rozada. La pianista de Vilanova i la Geltrú va començar a estudiar a la UPC al mateix temps que a l’ESMUC, una aposta exigent que la va empènyer a buscar fórmules pròpies per optimitzar l’aprenentatge. Així és com va començar a incorporar les matemàtiques a l’hora de tocar i memoritzar peces musicals. Una recerca que es va convertir en la base de la seva tesi de final de carrera, en què planteja un mètode que ofereix diverses estratègies davant les partitures que aspira serveixi a altres intèrprets i s’incorpori, algun dia, a l’ensenyament musical.

Després de llicenciar-se i de completar el seu mestratge en música al Royal College of Music de Londres, Laura Farré Rozada presenta el primer disc: ‘The french reverie’. L’àlbum conté nou peces i constitueix, com diu ella mateixa, “un somni” que transita per l’obra de diversos compositors contemporanis. Amb l’objectiu de reflectir la història de la música del segle XX des de la vessant francesa, Farré Rozada va triar quatre peces de músics d’aquest país, però també d’altres latituds perquè, com explica, França ha atret molt talent estranger i, alhora, ha estat influència per creadors d’altres països. 

Al ‘Feeel’ ens presenta tres de les peces incloses en aquest treball. La primera és ‘Sonate pour piano, tercer moviment’, un dels tres temes d’Henri Dutilleux que hi ha al disc. Les altres són les dues danses de diferent tradició i procedència amb què, a mode de cercle que embolcalla el viatge musical que ens proposa, Laura Farré Rozada obre i tanca ‘The french reverie’: ‘Jeux de doubles’, composició contemporània de Thierry Escaich basada en una obra barroca de Jean-Philippe Rameau; i ‘33:8’, del búlgar Vladimir Djambazov. 

A més de la seva tasca com a intèrpret i investigadora, Laura Farré Rozada també és una activa divulgadora. Insisteix en la necessitat de donar a conèixer la música clàssica, especialment la contemporània, en un context en què conviu amb molts altres estils d’impacte massiu. Això, sumat al fet que “la música té un pes molt petit” en l’educació obligatòria fa que sigui “molt difícil desenvolupar una apreciació per aquesta música” si no es va al Conservatori. Cal, assegura, “donar eines perquè el públic s’hi pugui apropar sense por i trencar la barrera elitista” que existeix.

‘Sonate pour piano, tercer moviment’

‘Jeux de doubles’

‘33:8’