Arriba puntual a la nostra cita als jardins del Teatre Grec, l’espai que ha triat per enregistrar aquesta entrevista. Clara Segura se sent lligada emocionalment a la muntanya de Montjuïc i els seus voltants, tant personalment com professionalment. El petit pulmó occidental de la ciutat va ser la seva zona preferida d’esport i esbarjo durant la llarga temporada que va viure al Poble-sec, però també és un paratge vinculat a la seva carrera, com a estudiant de l’Institut del Teatre i ja com a professional per la proximitat amb el Teatre Lliure.

També per la presència del Teatre Grec que, com cada estiu, pren protagonisme amb la celebració del Festival de Barcelona, del qual en pren el nom amb què popularment és conegut. Segura torna a trepitjar l’escenari a l’aire lliure per excel·lència de la ciutat aquest 2022 amb l’equip de La Perla 29. Hi presenten un renovat ‘28 i mig‘, muntatge inspirat en l’univers de Federico Fellini que reflexiona sobre el sentit de la vida i de l’art.

La vida i l’art són molt presents en aquesta conversa en què repassem la prolífica trajectòria professional de Clara Segura, però en què l’actriu també ens parla de projectes futurs i comparteix reflexions personals sobre qüestions com la família, la guerra, la criança, la por, el valor dels vincles o el feminisme.


Em considero bastant optimista. M’ha marcat molt l’entorn respectuós i nutritiu en què em vaig criar

28 i mig Grec 2022

Passió per la interpretació

Clara Segura ha explicat més d’una vegada que ja des de petita tenia una tendència natural a crear històries, transformant innocentment situacions quotidianes en escenes de ficció. Un instint no del tot conscient en aquell moment que la va empènyer a començar la carrera d’Història de l’Art. Ràpidament, però, el peu que també havia posat a l’Institut del Teatre va decantar el pes de la seva atenció en aquesta direcció.

Al llarg de més de dues dècades de carrera professional, Clara Segura ha participat en prop d’una cinquantena de muntatges teatrals, però també ha fet cinema i televisió. La seva trajectòria, tan sòlida com versàtil, ha estat reconeguda, entre d’altres, amb el Premi Nacional de Cultura, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Gaudí, el Premi Margarida Xirgu, els Premis de la Crítica i els Premis Butaca.


El món de l’art ens pot guarir, salvar, fer volar, canviar la nostra realitat

Segura té records especials de molts projectes, però l’expressió del rostre li segueix canviant cada vegada que parla d”Incendis‘, el muntatge que La Perla 29 va fer del text del libanès Wajdi Mouawad i que, assegura, no esperaven que “impactés a l’espectador tan a l’estómac” ni que deixés tan “trasbalsats” a tots els qui hi van participar. Va ser colpit per aquella experiència que Oriol Broggi, ànima de la companyia, va decidir que el següent projecte fos un espectacle de creació que apel·lés al sentit últim de l’art.

Així va néixer ’28 i mig’, un viatge escènic d’inspiració cinematogràfica impressionant i captivador que incorpora referències a nombrosos clàssics de diferents disciplines artístiques. Un muntatge carregat de lirisme que es va estrenar el 2013 i amb què la companyia va voler tancar el cercle emocional que els uneix a Mouawad presentant-lo durant un mes al teatre que aquest dirigeix actualment a París. Ara el públic barceloní té una nova oportunitat de gaudir d’aquesta peça que reivindica el poder i valor de la cultura en dues úniques funcions al Teatre Grec.

“’28 i mig’ és una festa a l’art que pot anar molt bé”, diu Segura, després de la “no festa amb l’art” que s’ha viscut durant la pandèmia. En aquest sentit, recorda com “es va veure claríssim que la cultura va ser el bàlsam, l’antídot, l’acompanyament” durant els períodes més durs del confinament. Tot i que ara sembla que el públic ha abandonat les sales, Segura té la intuïció que el festival Grec serà una oportunitat per tornar a gaudir del teatre en comunitat. És la segona vegada que Segura i La Perla 29 actuen en aquest espai després d’inaugurar el Festival de Barcelona el 2018 amb ‘El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk‘.


Si la cultura ens fa més sòlids com a persones i menys manipulables, per què no li donem el valor que ha de tenir?

Complicitats artístiques

El primer èxit dalt de l’escenari Clara Segura el va obtenir de manera inesperada just acabada de llicenciar en Art Dramàtic. Va ser el 1998 amb ‘El somni de Mozart’ i en un TNC inaugurat feia poc. Estava previst que l’obra estigués en cartell tres setmanes, però la destitució polèmica de Josep Maria Flotats que va deixar en suspens la programació i la bona resposta del públic la va mantenir mig any. Entorn de 70.000 persones van veure la proposta de la companyia El Musical Més Petit, capitanejada per Daniel Anglès i un també molt jove Àngel Llàcer.

Amb Anglès i Llàcer, de qui en va ser la seva primera professora de piano, Segura hi havia coincidit a l’Institut del Teatre i hi tornaria a treballar en diverses ocasions. També amb Oriol Broggi, una altra de les figures amb qui l’actriu ha crescut professionalment en paral·lel. El vincle de Clara Segura amb La Perla 29 s’ha traduït en nombrosos èxits, que majoritàriament han mostrat en l’espai que la companyia ha convertit en el seu camp base: la Biblioteca de Catalunya.


Als llibres d’història no hi ha el patiment humà, si no l’escoltem no podrem entendre l’horror que genera i no el podrem parar mai

Aquest espai ple de “màgia i proximitat” és “molt bonic per l’espectador i difícil per a l’actor, però després molt gratificant”, confessa l’actriu. El primer que hi van estrenar va ser una ‘Antígona’ protagonitzada, precisament, per Segura. Dona i guerra són dos elements presents en aquest clàssic que, com a tal, passa “el sedàs de la història” perquè formula “preguntes essencials”, però també en textos contemporanis com els de la Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx, que va inspirar ‘La guerra no té rostre de dona’.

Però, probablement, la parella artística a qui més ràpidament s’associa Clara Segura és a Bruno Oro. No tothom sap que va ser l’avorriment de les llargues estones de camerino compartides durant la gira d’un muntatge d”El alcalde de Zalamea’ el que va facilitar que de manera espontània i per matar el temps comencessin a crear petits gags. Així es va anar configurant ‘Nena, maca, per favor… les postres’ que van presentar en el bar d’uns amics a Cadaqués i que ràpidament va triomfar pel seu particular humor.

Des de llavors, Clara Segura i Bruno Oro han anat col·laborant en diferents projectes en paral·lel a les seves respectives carreres. El treball conjunt més recent ha estat ‘Cobertura’, un muntatge marcat per la pandèmia que també va suposar la primera experiència de Segura com a directora.

Maduresa

Clara Segura es mostra serenament satisfeta del camí recorregut. És conscient del valor de la feina feta, però es manté humil i agraïda a l’hora de fer balanç. Mirant enrere destaca la importància de l’extensa xarxa afectiva, familiar i d’amics en què va créixer i la influència artística que desprenia: “Vaig ballar molts anys, vaig fer pintura… Hi havia una part molt artística que m’ha salvat. M’encantaven les extraescolars”, recorda.

En aquest magma inspirador, la música sempre ha jugat un paper destacat. Segura va fer estudis superiors al Liceu, el teatre musical forma part de la seva carrera i l’hem vist tocar el piano en diversos muntatges. El que no és visible als ulls del públic és l’altaveu que, ens explica, sempre porta a sobre i activa abans de sortir a escena: “Sempre necessito música, m’ajuda a preparar de manera més directa estats d’ànim que necessites per fer una funció”.

L’altaveu, reflexiona en veu alta, també té el significat “d’alçar la veu, de posar veu a les coses”. Una actitud i neguit que té més ganes d’explorar. D’aquí la seva decisió de fer el pas a la direcció: “Arriba un moment que tens ganes de dir”. Segura ho farà amb ‘La trena’, un projecte amb equip 100 % femení que presenta els diferents reptes als que s’enfronten dones de diversos llocs del món.

Segura afirma que li ha costat aprendre a dir no i s’entristeix davant la que considera una certa crisi de valors col·lectius: l’honestedat i la noblesa no estan a les xarxes socials, ressonen a paraules antigues, lamenta. Enfront d’això, reivindica la importància dels “vincles volguts” i conclou amb orgull: “Estimo allò que m’envolta i la gent que m’acompanya”.


La honestedat amb un mateix és un camí que m’ha costat. Sovint estàs més connectat amb els altres que amb tu mateix