El festival BCNegra 2021 analitza l’univers literari de China Miéville, una de les grans veus de les lletres anglosaxones del segle XXI i un dels fenòmens de la ciència-ficció, un gènere que ell nodreix de narrativa policial. Un col·loqui moderat per Miquel Codony amb la participació del crític Rodrigo Fresán, l’escriptora Laura Tomás, l’escriptor Ricard Ruiz Garzón i el traductor de Miéville, Ferran Ràfols.
China Miéville i les seves ciutats
L’obra de l’escriptor britànic que també és guionista de còmics i activista polític transita entra el que ell mateix anomena ficció estranya i el gènere fantàstic. Forma part del moviment conegut com a New Weird.
Miéville va escriure “La ciutat i la ciutat” com a regal per a la seva mare, que malalta terminal en aquell temps i fan del gènere policial. Sens dubte, aquesta novel·la publicada el 2006 és la més comprensible d’aquest escriptor peculiar i complex. La trama gira al voltant de l’inspector Tyador Borlú, de la Brigada de Crims Violents a la ciutat-estat europea de Besźel, que investiga l’assassinat de Mahalia Geary, una estudiant estrangera que va aparèixer morta i amb la cara desfigurada en un carrer de la ciutat.
I el rerefons de jugar amb dos mons, a través de dues ciutats-estat rivals: Besźel i Ul Qoma. Les dues ocupen en aparença el mateix espai geogràfic, però la percepció dels seus habitants i el seu funcionament fa pensar que són dues ciutats diferents, invisibles l’una per a l’altra.
El crític i escriptor argentí que viu a Barcelona des del 1999, Rodrigo Fresán, assegura que ‘La Ciutat i la ciutat’ té moltes coses de Borges, a través d’un univers laberíntic de les ciutats i recorda que el gènere policial prové del fantàstic. “La construcció de ciutats és el tema central en l’obra de China Miéville”.
Novel·la negra, fantàstica o ciència-ficció
Bona part de l’obra de China Miéville s’emmarca dins de la ciència-ficció, però ‘La ciutat i la ciutat’ flirteja, i molt, amb el gènere de la novel·la negra o policíaca. Una terminologia sobrenatural amb estructura policíaca.
L’escriptor Ricard Ruiz Garzón assegura que llegir la novel·la va ser epifànic i assegura que per ell és un clàssic que permet la relectura. Per Ruiz Garzón ni és novel·la negra ni ciència-ficció, és un híbrid , tot i que es decanta per considerar-la com a ciència-ficció. “Es una novel·la frontera que té a veure amb les fronteres. Per mi és de ciència-ficció perquè és especulació a partir d’una ciència tova que és la política’ .
L’univers de Miéville recorda, segons Rodrigo Fresán, les sèries i pel·lícules de David Lynch que s’inicien amb un món ple de terminologia sobrenatural que resol més tard amb dosi de realisme i trama policial escrita en primera persona, en boca de l’inspector Borlú.
L’escriptora Laura Tomás assegura és una novel·la molt psicològica i actual que explica com es pot controlar el pensament de la població. “Una narració en primera persona, una sensació molt totalitària que és molt actual. A les xarxes socials ens creen petites bombolles de realitat, amb veritats simultànies, en què els que viuen en una bombolla no volen saber què pensen els altres”.
Edició en català
L’editorial Mai Més, segell especialitzat en literatura fantàstica, va publicar el 2019 ‘La ciutat i la ciutat’ en català. Aquesta novel·la de Miéville ha estat guardonada amb els premis Hugo, World Fantasy, BSFA, Locus i Arthur C. Clarke. ‘La ciutat i la ciutat’ ha donat lloc a la nova sèrie homònima de la BBC.
Ferran Ràfols que va ser l’encarregat de la traducció al català de la novel·la premiada i assegura que les dues ciutats del llibre conviuen, però no es veuen i tenen uns codis diferents. “Per mi les dues primeres parts són de gènere fantàstic, però després canvia i ja no la considero novel·la fantàstica”.
El mateix Ràfols reconeix que una de de les paraules que més maldecaps li va comportar és la que definia el càstig, en castellà “la brecha”, que en català va traduir com “la ruptura”. Un concepte que s’aplica als residents de les dues ciutats si se salten el que de ben petits saben sobre aquelles coses que pertanyen a l’altra ciutat sense veure-les realment, com una mena de comportament automatitzat. Si no respecten aquestes separacions cometran una “ruptura”, un crim pitjor que l’assassinat.
