A ‘Mots endiumenjats’ parem atenció a certes paraules que formen part de l’actualitat, però no ens les mirem des del punt de vista periodístic, sinó lingüístic. El mot d’avui és “capsa” i ens ha arribat per la publicació del llibre ‘La capsa vermella’, en què es recullen fotografies inèdites de la Guerra Civil fetes pel fotògraf Antoni Campañà, imatges que curosament va guardar durant anys en dues capses vermelles.
Teníem moltes ganes d’obrir aquesta paraula i mirar què conté. “Capsa” és una paraula fascinant però, malauradament, l’estem perdent a causa d’un procés de substitució lingüística que intentarem explicar. Abans, però, descobrim què amaga aquesta paraula.
Obrim la “capsa”
“Capsa” és un mot que curiosament s’ha mantingut jove, és a dir, té la mateixa forma originària provinent del llatí. El temps i l’ús no li han passat factura: “CAPSA, CAPSAE”.
El Diccionari de la llengua catalana en línia DIEC2 diu de “capsa” que és un “receptacle de cartó, de llauna, de fusta, de vori, etc., de forma variable, més aviat petit, amb una tapa solta o agafada, destinat a transportar o guardar diferents objectes”. D’aquestes característiques destacaríem “petit” i “tapa”, perquè són les característiques que l’oposarien al seu gran rival semàntic: “caixa”. Així doncs, tenim capsa de llumins, capsa de bombons, capsa de colors, capsa de sabates.
“Caixa” se’ns menja “capsa”
Per “caixa”, a diferència de “capsa”, entenem que és un “receptacle d’una certa grandària, de forma rectangular, generalment de fusta amb fons i tapa clavats i destinada a aconduir i transportar tota mena d’objectes”, segons el DIEC2.
Una “caixa”, doncs, seria més grossa, d’una material més dur i podria tenir tapa o no. Però l’ús per part del parlant de “capsa” o “caixa” és molt intuïtiu. El que algú considera una caixa per un altre pot ser més aviat una capsa.
A banda d’aquest ball confús davant de certs receptacles a l’hora d’utilitzar un mot o l’altre, cada vegada més “caixa” es va cruspint el camp semàntic de “capsa”. Això, ben bé, què vol dir? Doncs que cada vegada ens resulta menys incòmode utilitzar caixa per designar-ho tot, fins i tot per referir-nos a capses petites.
Per què s’està produint aquesta substitució? Som a temps de posar-hi remei?
Mirem d’explicar perquè “caixa” substitueix cada cop més “capsa”. En català tenim aquests dos mots, però en castellà només en tenen un per designar tot el ventall de receptacles que hi ha: “caja”.
Aquest continu contacte semàntic i frec a frec d’una llengua amb una altra fa que el parlant es vagi estalviant de fer la diferenciació d’ús. És el que de manera tècnica ens expliquen Mar Massanell i Joan Veny a ‘Dialectologia catalana, aproximació pràctica als parlars catalans’:
“Abans de produir-se la interferència, la llengua afectada disposa de dues o més unitats en un cas en què la llengua de contacte en té una de sola. La interferència consisteix en la reducció a una sola unitat en la llengua afectada.”
Es fixen, per exemple, en el valencià, que per interferència del castellà ha perdut la distinció entre “capsa” i “caixa”, i ara l’única forma que es manté viva en aquest dialecte és “caixa”, tot i que encara es manté a la zona del País Valencià tocant a Catalunya. Vinaròs, per exemple.
En la resta de dialectes del català, per ara, s’usen totes dues però cada cop més es veu una progressiva substitució de “capsa” per “caixa”. Un cop més prendre consciència que aquesta és una diferenciació pròpia del català i que paga la pena conservar-la és a mans dels parlants, com sempre.
Si t’ha semblat interessant descobrir més coses sobre “capsa”, potser t’agraden la resta de ‘Mots endiumenjats’.
