Han canviat la persiana i l’aparador per vidres opacs i reixes. La reconversió de molts locals de Barcelona en habitatge és evident a peu de carrer. Però més enllà de la façana, la renovació és més profunda. Ho confirmen les dades.
En els últims tres anys s’ha disparat la concessió de llicències per part de l’Ajuntament a propietaris de locals comercials que sol·liciten el canvi d’ús: 559 s’han convertit en habitatge (175 l’any 2017, 176 el 2018 i 208 l’any passat). Però la tendència ja ve de lluny i s’han més que triplicat en set anys. El 2013 només es van concedir 63 llicències. De fet, el consistori ha admès que no sap què es fa en més de 16.000 locals comercials de la ciutat.
I aquests són només els que ho han fet legalment. Als portals immobiliaris és fàcil trobar anuncis de locals acabats de reformar que en realitat no han tramitat cap canvi d’ús. N’hi ha que reconeixen fins i tot que l’immoble no té cèdula d’habitabilitat, però a la pràctica s’anuncien com a pis. L’última xifra que s’aproxima a aquesta realitat és la del cens de comerços fet per l’Ajuntament el 2016: aleshores es van comptar a tota la ciutat fins a 3.106 locals sense cèdula que tenien un ús residencial.
El rendiment que ja no dona el comerç
Dos fenòmens expliquen aquest boom dels canvis d’ús: d’una banda, la dificultat per llogar o vendre locals que havien funcionat com a botigues i que s’eternitzen buits sense inquilins; i de l’altra, la demanda d’habitatge en un context de preus elevats que no afluixen. “Quan el vam convertir en pis, el vam llogar en només tres setmanes”, explica Pep Burull, agent immobiliari que comercialitza uns baixos del carrer de Pau Alsina, al Camp d’en Grassot.
La història d’aquest local pot ser la de molts altres a Barcelona. Fa 10 anys encara funcionava com a xarcuteria de barri, La Cantonada, però el negoci va tancar per jubilació. El propietari va intentar en va llogar-lo com a botiga durant anys, fins que va decidir reformar-lo i canviar-ne l’ús. De fet, d’un sol local en va fer dos apartaments. “Per llogar-ho com a local, ens oferien 300 o 350 euros”, assegura Burrull, “i ara cadascun dels dos pisos s’està llogant per 950, 980 euros“. Els rendiments són obvis.
Una metamorfosi amb moltes condicions
Arribar fins a la meta, però, no és tan senzill. El canvi d’ús és una cursa d’obstacles que molts propietaris acaben abandonant… o esquivant. Ho sap bé Marta Anguita, de l’estudi Arquitectura Legal, especialitzat en aquest tipus de projectes. “Molta gent ve a informar-se”, afirma, “i n’hi ha que pensen que el local ja està condicionat però a vegades hi ha petits incompliments que fan inviable el canvi”.
Anguita recorda que existeixen requisits urbanístics (com el nombre màxim d’habitatges a la parcel·la o a la zona on és el local), a més de qüestions civils (el permís de la comunitat, per exemple) i sobretot la normativa d’habitabilitat, que dona dret a la cèdula. “En molts casos, fer el canvi complint-ho tot és gairebé missió impossible”. I a això cal afegir-hi encara el cost (honoraris i impostos del tràmit, a més de la reforma) i el termini per aconseguir els permisos, que pot arribar a l’any. Esperar amb el local buit o renunciar al canvi? “Aquest és el dilema del propietari”, conclou.
“El problema ara és que la demanda d’habitatge desborda tant la de locals que els que no poden fer el canvi d’ús es quedaran buits“, explica Anguita. I apunta que “l’Ajuntament haurà de fer alguna proposta urbanística o modificació puntual de la normativa per trobar una solució a aquests locals que quedaran morts quan hi ha una demanda evident d’habitatge”.
El que sí tindrà una segona vida és un altre immoble, també al districte de Gràcia, per al qual el despatx d’Anguita està elaborant ara el projecte de transformació. “El local només ens generava despeses, la comunitat, l’IBI… i estava buit”, assegura el propietari, Víctor del Cerro, que durant 12 anys hi va tenir una botiga pròpia que ara ja només ven per Internet. La intenció, un cop enllestit el canvi d’ús, és vendre aquests baixos pròxims al Parc Güell, a la Baixada de la Glòria. “És Barcelona i és habitatge”, diu del Cerro, “això ha de tenir sortida sí o sí”.
